Reflexions sobre Catalunya

JA EN QUEDEN MENYS

2012-01-21T13:47:00.004+01:00

Val, ho reconec, l’altre dia vàrem obrir una ampolla de cava, la dona i jo, per sopar. No recordo si va ser dilluns o dimarts. I el sopar no era especialment suculent. Va ser per a celebrar-ho.

Si, ja sé que sembla molt lleig, però hi ha vegades que davant la impotència de no poder fer justícia, ens hem de reconfortar en la justícia que la pròpia vida ens imposa a tothom.

... / mal vent que se’l va emportar / ell qui sap cap a quin indret / i jo a sota el portal .

El que si recordo clarament és que el ‘Campanades a Morts’ d’en Llach va ser el primer disc (LP en deien) que em vaig comprar amb els meus diners i sense preguntar rés a ningú.

El final no ha estat, ni en temps ni en forma, com molts hagéssim volgut, però podem dir que al món hi ha un malparit menys.

...llum als ulls i força al braç.

AVUI CUINEM AMB EL COMTE DUC

2011-10-30T17:52:00.002+01:00

No, jo no m’he escandalitzat pels comentaris del senyor peces, ni tampoc per l’actitud del senyor antic (sense h li escau millor).

Que ejpanya ens considera una colònia és públic i notori. Públic, notori, i científicament demostrable. Que hi hagi gent, a Catalunya, que encara no s’ho vulgui creure, és una altra qüestió. De fet ja he dit moltes vegades que en són més conscients els ejpanyol, que nosaltres mateixos.

No sols no m’escandalitzen els comentaris del senyor peces si no que els trobo d’agrair: reconeix implícitament i explicita que Catalunya és una nació com ho és Portugal; reconeix que som integrats a l’estat ejpanyol per la força; reconeix que no tenim rés a veure ni tan sols amb els Bascos; posa en evidència que una gran majoria pensa com ell (recomano especialment escoltar el fart de riure que es foten els senyors que hi ha a taula amb el senyor peces i, sobretot, la claca que els fa de públic); i demostra que això de la “transicion” ejpanyola és una altra de les grans mentides que s’haurà de desmuntar, quan més aviat millor.

Home, ja puc entendre que a molts els sap greu que personatges d’aquesta alçada diguin la veritat en públic, expliquin en públic el que es comenten en privat, i posin en risc la credibilitat de la representació organitzada. Però, també crec que ja comença a ser hora que tots parlem clar.

L’únic que m’ha sorprès és que ningú s’hagi fixat en el revelador detall de sentir un socialista ejpanyol (modern?) abraçant-se a cor que vols, ni més ni menys que al comte duc d’olivares. Un dels tirans més homologables de la història d’ejpanya, lloat per la progressia moderna ejpanyola.

No sé si és un “fill de puta” (el senyor peces, que el senyor comte duc si sé que ho era), encara que jo no ho posaré en dubte, però el que si sé és que confirma la meva repetida afirmació de què al psoe hi ha molt neo-franquista disfressat de progre. Tant, que no m’estranya gens tanta revifalla de falangistes últimament.

Vull insistir que a mi no m’ha sorprès veure un senyor socialista com n’hi ha pocs abraçat quasi pornogràficament al comte duc d’olivares, el que m’ha sorprès és que ningú s’hagi fixat en aquest petit detall “ideològic”.

Per a alguns l’emprenyament és comprensible si tot això es produeix a les portes d’unes eleccions i a la llum d’unes enquestes que, sembla, cada cop deixen als de sempre més fora de joc. Si cuinar enquestes deu ser complicat, cuinar-les amb el comte duc pel mig ja deu ser per estripar els papers i les vestidures. Que és, ni més ni menys, el que va fer el senyor antic davant l’audiència de tve3. Quan els venedors de “seny” es veuen obligats a fer aquesta mena de números davant del públic, és que les coses se’ls escapen de les mans.

I és què, clar, els vassalls de l’altre comte, el més nostrat de tots els comtes que es fan i desfan, això de què les enquestes no es cuinin no els fa cap gràcia. I encara els fa menys gràcia si no les cuinen ells.

Deu ser que ara les respostes concretes (si, no, abstenció) a preguntes concretes, també s’han de “cuinar”. Per què, segons ells, hi deu haver gent que diu que votaria SI en un referèndum per la independència, però desprès hi votaria que NO. I com que els senyors de la cuina saben qui són, i per què canviarien de forma de pensar, és millor que aquesta mena d’enquestes ens les interpretin ells. Per què, nosaltres, pobres mortals ignorants, no n’entenem d’això i aportant les xifres tal com són el que fem és desvirtuar l’enquesta al nostre gust.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor antic es pregunta on són aquest 45% de gent que votaria SI, per què ell no els coneix. Clar, si vostè no surt de la puta cuina dels collons, què cony ha de conèixer? Home, si només té tracte amb putes i transvestits (amb tot el respecte), doncs li deu fer la impressió que al món només hi ha putes i transvestits (amb tot el respecte).

Torna a obtenir menció especial el senyor duran lleida.

Últimament aquest home supera les meves expectatives. Va el bon home i li contesta al senyor peces que nosaltres els Catalans celebrem l’11 de Setembre pel que va passar el dia desprès.

A veure senyor duran, un parell de coses:

- en primer lloc, no tenen rés a veure el comte duc i els segadors, amb la guerra de successió i felip V i l’11 de Setembre. Ho dic per què deia el senyor pujol que els Catalans podem fer de tot menys el ridícul. I vostè, d’un temps capa aquí, porta una carrera de fer el ridícul que aviat li hauran de donar una matrícula d’honor.

- els Catalans no “celebrem” l’11 de Setembre pel que va passar el dia desprès, segons vostè que seguíem vius i resistint. Si “celebréssim” això, la “celebració” la faríem el 12 de Setembre.

- els Catalans COMMEMOREM I HONOREM els patriotes caiguts en la defensa dels DRETS i les LLIBERTATS de CATALUNYA, en una data tant assenyalada com va ser la pèrdua definitiva de les nostres CONSTITUCIONS. I això ho fem així per què som agraïts amb aquells que varen morir pel nostre país i per què volem que tothom s’assabenti que no varen morir per rés, que són en el nostre record, i que la LLUITA CONTINUA.

Potser, senyor duran, vostè ho podrà explicar d’una altra forma, però si us plau, deixi de fer el ridícul en nom dels Catalans.

...llum als ulls i força al braç.

RECÓRRER

2011-09-05T23:38:00.002+02:00

Ja n’estic tant fart que no sé qui em molesta més: els que ens ataquen des de fora; o els que ens enganyen des de dins. Ahir i dissabte vaig sentir alguns interessats dient que no passaria rés amb la immersió per què interposarien un recurs contra la “interlocutòria”. I ahir al vespre vaig sentir al quefe del tribunal superior de justícia de Catalunya dir que la “interlocutòria” demanava canvis a les escoles, “només”, del tres denunciants.

Quan vaig sentir aquell home dir això, vaig fer el que, inconscientment, faig moltes vegades: parlar amb la televisió, intentant que el qui parla en aquell moment m’escolti. Òbviament no em va escoltar, per què no em podia sentir. Però, li vaig dir més o menys això: no et preocupis que ja t’ho explicaran clarament de què es tracta tot això!

Aquell pobre home, en vistes de l’enrenou causat per la notícia, va voler fer de bomber i apagar un foc que, ho sento, ell no pot apagar.

Han trigat hores (més aviat per què va ser ahir a la nit) a corregir al delegat a Catalunya del poder judicial ejpanyol. Efectivament, la sentència va adreçada a la supressió de la immersió lingüística a tot el sistema educatiu Català, i no només al que afecta a les tres famílies.

A veure, jo no sóc un entès i potser m’equivoco, però pel que veig al govern de Catalunya encara hi ha gent que hi entén menys que jo.

El que ha emès el tribular superior de justícia de Catalunya és una interlocutòria, és a dir el recordatori que existeix una sentència que encara s’ha d’acomplir, i fixa el termini per al seu acompliment. La sentència la va emetre el “tribunal suprem” de madrit, ja fa uns quants mesos (crec que va ser al Desembre). I la sentència del “suprem” era basada en les noves condicions fixades per la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut.

Repeteixo per si no s’ha entès:

- El tribunal constitucional ejpanyol, mitjançant la seva famosa sentència de l’any passat, és cert que no va eliminar la immersió en català. És cert que va reconèixer el Català com a llengua pròpia. Però, a canvi, va determinar que si era possible la immersió en Català, també ho havia de ser en castellà. Aquests senyors no són estúpids. Saben que hi ha dues vies per anorrear el Català: la primera és prohibir-lo, però seria mal vist; la segona és convertir-lo en secundari invocant els, ja famosos, drets individuals (recordeu si us plau que, per a ells, Catalunya és ejpanya)

- Aprofitant que el constitucional afirma que si hi ha dues llengües oficials, la immersió ha de ser possible en les dues llengües, el tribunal suprem (recordeu, “suprem”) emet una sentència que obliga (atenció a aquesta incongruència democràtica) al Govern de la Generalitat o al Parlament de Catalunya a bastir les lleis oportunes per garantir la immersió en castellà de qui així ho desitgi (té collons que un jutge li digui a un Parlament quines lleis ha d'elaborar).

- Passats els mesos sense cap resposta per part del Govern de Catalunya i/o el seu Parlament, el tribunal superior de justícia emet un document que recorda als afectats que encara no han fet rés per acomplir la sentència i els permet un termini de dos mesos per fer-la efectiva.

Ara, la meva pregunta és la següent: A qui collons volen recórrer la interlocutòria?

Un recurs al tribunal superior de Catalunya? Fins i tot jo, que no hi entenc, tinc clar que aquests senyors el primer que els hi diran és que a ells no els han de recórrer rés per què, no només no és una sentència seva, si no que amés és una sentència que prové d’un tribunal d’ordre superior.

Un recurs al suprem? S’havia d’haver fet al seu moment (al Desembre) i de totes formes no té sentit per què la sentència, desprès de la doctrina fixada pel constitucional, és irrebatible.

Un recurs al constitucional? Per favor..!! Haurien de modificar la constitució per a poder deixar en suspens aquella sentència.

Ho sento molt! Però si us plau deixi'ns de prendre el pèl!

És una sentència ferma i inapel·lable.

És una sentència que, sense eliminar la immersió en Català, l’anorrea per a la seva eliminació futura.

I és una sentència, en definitiva, que s’haurà d’acomplir tret que s’entri en conflicte amb ejpanya. Per què, no ens enganyem més, ejpanya vol, peti qui peti, que s’acompleixi.

Ja ho vàrem escriure al seu dia: la sentència de l’estatut trenca Catalunya per la meitat. Potser no d’una forma directa en alguns casos, però si de forma indirecta.

Ho sento molt pel senyor mas i els seus amics, però ara hauran de demostrar de part de qui estan. I no hem estat els Catalans qui els hem obligat a definir-se. Han estat els seus amics ejpanyols els que els obliguen, per què ja n’estan més tips que nosaltres mateixos de la seva ambigüitat.

Ho sento molt pel senyor mas, el senyor pujol i els seus amics empresaris (els porucs), però el missatge ejpanyol ja no és possible que sigui més clar: si volen mantenir la personalitat de Catalunya ho hauran de fer fora d’ejpanya. Els ejpanyols n’estan tips de vostès.

I jo també!

... llum als ulls i força al braç.

EL PAPEROT EJPANYOL (i IV)

2011-09-04T15:39:00.002+02:00

De la mateixa forma que hi ha “congresos” de metges, d’advocats, d’arquitectes o d’il·lusionistes, a ejpanya tenen un “cogreso de diputados”. El llenguatge, com bé sabem els Catalans, per als castellans és molt important, els agrada molt mesurar les paraules i, certament, les paraules identifiquen les idees. No crec que sigui casual que a ejpanya li diguin “congreso” al seu “parlamento”. Anem per parts.

Abans que algú se’n recordi del Congrés Americà, si us plau que tingui en compte que Congrés, als USA, es refereix a la totalitat de les dues Cambres legislatives que ells tenen. És a dir, el Congrés Americà fa honor al seu nom i acompleix a la perfecció la definició del terme.

La paraula “parlamento”, encara que el diccionari castellà no ho reculli (ben curiós) té al món sencer una connotació “democràtica”. Implica, en el subconscient col·lectiu (parlem del món civilitzat, sigui oriental o occidental) la imatge d’un conjunt de persones que han estat escollides per a representar altres persones o pobles. Mentre que la paraula “congreso” implica l’associació d’una sèrie de persones amb finalitats de debat i discussió de coses que els interessen, però, en cap cas, en l’imaginari, aquestes coses tenen relació amb la “democràcia”.

I què podem dir de la paraula “diputat”? Només cal que hom agafi un llibre història per a entendre, amb diàfana claredat, que un diputat mai no ha representat ningú més que al poder establert, a qui per cert, li devia el càrrec.

Si ara tornem a l’expressió completa, “congreso de diputados”, el meu subconscient ha de fer un esforç considerable per a reconèixer aquella institució com una cambra legislativa on un grup de representants del poble s’apleguen per a debatre i decidir el futur col·lectiu. O els castellans s’han tornat (de cop) molt originals o, com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència.

De fet, moltes vegades alternen aquest terme “congreso de diputados” amb el terme “cortes”, “las cortes”, i el resultat subconscient és encara més al·lucinant. Si “congreso” és un terme franquista (que s’esqueia a la perfecció a l’època), “cortes” té unes connotacions feudals que tiren d’esquena.

No, els castellans no s’han tornat originals de cop. Simplement, com sempre, procuren fer servir el llenguatge correcte. Ells no fan més que dir el que hi ha, i els que no volem entendre’ls som els demés. Tenim la tendència a pensar que tot és una farsa, però en realitat el que passa és que som nosaltres que interpretem com una farsa allò que no ens quadra al cervell i voldríem que sigues diferent.

Aquestes reflexions, que em bullen al cap des de fa molts anys, sorgeixen arrel de l’espectacle ofert per ejpanya la setmana passada, a conseqüència d’uns esdeveniments que ja fa mesos que s’encadenen i que són el primer problema:

a) Els mercats (que som tots, absolutament tots!) no confien en ejpanya. El govern ejpnayol no troba ningú que li faci un préstec, i quan ha de demanar diners li exigeixen uns interesos que no pot pagar. En les borses, els bons ejpanyols no els vol ningú.

b) Aquesta situació, que només porta a la fallida econòmica, afecta Europa d’una forma molt important. Front a una fallida, només es poden fer dues coses: posar diners i solucions abans que esclati; o posar diners i solucions després d’esclatar.

c) La fallida ja és, i la prova és que Europa ja ha posat i posa cada dia molts diners. El que s’eperaven i s’esperen són les solucions.

d) Per això, vist que per al nacionalisme ejpanyol la “sagrada constitución” és tan important, Europa va demanar un gest contundent (fins a la reforma de la pròpia “constitución”) que els permetés creure que les solucions seran aplicades.

e) El ejpanyols no han tingut més remei que seure i acceptar que havien de reformar la “constitución”, per emetre un missatge de fermesa.

Un cop en aquest punt, i ja que han de tocar allò que era intocable, varen decidir matar dos ocells d’un sol tret: fixar per escrit condicions que agradin a Europa; i aprofitar l’avinentesa per a liquidar “el estado de las autonomias”. Totes dues coses, òbviament, no admeten discussió, per què si ho comencen a discutir no acabarien fent ni una cosa ni l’altra. I és precisament aquí on apareix el segon problema (ep! he de fer una puntualització important: el centralisme castellà no és un problema, és el fil conductor):

d) La reforma s’ha de fer contra les opinions de la gent d’esquerres i, sobretot, contra l’opinió dels “nacionalistas perifericos”, per què en definitiva, aquest dos són els “culpables” de la “situació”.

e) L’operació s’ha de realitzar en el menor temps possible: un sot, un petit daltabaix i seguim el camí. La contrastada memòria de peix del “pueblo ejpanyol” permet superar moltes adversitats.

f) La modificació ha de permetre un cert joc interpretatiu, de forma que es talli d’arrel l’autogovern de les autonomies, però hi hagi un cert marge per al “peix al cove”. Un “peix al cove”, no obstant, que a partir d’ara no el podrà decidir el govern de torn si no que haurà de ser acceptat pels dos partits ejpanyols majoritaris. Això és molt important per evitar el “chantaje” autonòmic.

Del que es tracta, bàsicament, és d’aprofitar la lliçó de la sentència de l’estatut i modificar la constitució de forma que l’únic aspecte que quedava fora de control, els pressuposts de les comunitats, pogués ser controlat amb mà de ferro per les institucions i els partits “centrals”.

Arribats qui, cal felicitar l’articulista que un dia va dir que la “constitución” ejpanyola en comptes de ser una norma garantia de drets i llibertats és una implacable eina de sotmetiment.

La qüestió és que tot aquest procés ofereix una visió més de l’esperpent ejpanyol i del lamentable paperot que acostumen a representar:

g) Aquesta reforma, des del punt de vista dels mercats, el que ha mostrat al món és que ejpanya ha fet uns canvis a contra cor, a la força, que, essent així, és molt difícil que ofereixin resultats positius.

h) Els terminis fixats per a l’entrada en vigor dels canvis no solucionen rés, absolutament rés, en aquests moments.

i) Els que realment en saben, de la situació econòmica ejpanyola, hauran pogut comprovar que al poder central ejpanyol li preocupa més el control de les “autonomies” que el control efectiu del dèficit públic global.

j) La reforma no consagra el control del dèficit. Aquesta reforma el que consagra és que les autonomies no puguin gastar més que el govern central. Per què mentre unes tenen organismes implacables de control, l’altre no hi ha qui el controli.

Però que no hi ha qui el controli és una expressió formal. En realitat si que hi ha qui el controla: els mercats. I així tornem al punt de partida, i l’únic resultat pràctic de tot això és que la Generalitat, cada any, tindrà els seus pressupostos “intervinguts” pel govern ejpanyol i/o el “congreso” ejpanyol i/o els partits majoritaris ejpanyols i/o qualsevulla altra “autonomia” ejpanyola i/o el “defensor del pueblo ejpanyol” i/o ...

Si, si, ja sé que això també els passa a les altres “autonomies”. Però les altres, com a perceptors nets (i bruts) ja n’estan d’intervingudes, ja depenen d’ejpanya els seus pressupostos.

No vull acabar aquest escrit d’avui sense fer una menció molt especial a dos personatges/partits que han excel·lit en els seus papers durant la representació de la setmana passada:

En primer lloc, la meva enhorabona al Sr. Gaspar Llamazares per la seva oposició a la tramitació del fastigós mercadeig que pretenia convergència i unió. Gràcies, Sr. Lamazares, per evitar que un cop més es pogués donar a entendre que els Catalans ens venem l’ànima per un plat de llenties. Ja sé que vostè està en contra de la reforma per què la considera “neo-liberal” i en aquesta baralla ideològica no ens posarem d’acord, però li respecto. Estic completament d’acord amb vostè que si la reforma s’ha de fer per consens, o es pacta amb tothom o no es pacta amb ningú. Encara que alguns partits polítics Catalans s’entestin a fer creure que els Catalans som uns fariseus, li asseguro que creiem fermament en el consens i l’entesa. Així ens va!

En segon lloc, com no, una menció molt especial al senyor duran lleida i el seu parit. No sé de quanta intel·ligència disposen dins el seu partit (al final resultarà que ni ha menys de la que ens pensem tots!), però el que si sé és que la setmana passada varen tornar a fer el redícul més espantós que un polític pugui imaginar. A veure:

- A vostès, si els accepten les quatre rucades que demanaven, la reforma ja els estava bé, i hi haguessin votat a favor.

- No votar, a casa meva, és el mateix que abstenir-se. Tant és no votar, com prémer el botó de l’abstenció

- Si el que volien era demostrar que estaven en contra de la reforma, l’únic gest que havien de fer era prémer el botó que posa “NO”.

- Si el que volien era demostrar la seva oposició a la reforma i abstenir-se, el que havien de fer era el que varen fer altres: marxar!

Jo, des d’aquestes ratlles, afirmo que vostès estan d’acord amb la reforma de la constitució feta la setmana passada, sabent que deixa Catalunya i la Generalitat en un lloc molt i molt difícil. Sabent que aquesta reforma és la porta d’entrada al desballestament de “l’autogovern” de Catalunya. Sabent que a més ejpanya menys Catalunya. I sabent que totes les aspiracions de Catalunya, amb les que vostès han omplert alegrement tants i tants pamflets electorals, quedaven un altre cop més acotades i anorreades.

Si vostès no siguessin uns miserables traïdors a la pàtria només els calia un gest per demostrar-ho. Un gest tan simple com aixecar un dit i prémer un botó.

N’hi ha que no n’aprenen!

...llum als ulls i força al braç.

INTOLERÀNCIA I TRANSICIÓ

2011-08-28T14:54:00.002+02:00

En primer lloc vull sumar-me al lament general per la pèrdua del President Barrera. És la pèrdua d’un gran patriota i d’un lluitador incansable, i amb ell perdem un referent que sens dubte trobarem a faltar.

No vull, de totes formes, fer de cor a la hipocresia de tots els que avui, ja traspassat, el fan el seu mestre, però no li varen fer ni cas quan era viu. Si li haguessin fet només una mica de cas, avui Catalunya, a tots els nivells, tindria molta més dignitat de la té.

Deixaré per un altre dia recordar aquells que el varen obligar a fer el seu últim discurs públic sobre l’elevador d’un camió i a aquells altres que el varen arribar a titllar de “feixista”. I deixaré, ja com a cas perdut, el comportament de “la nostra” televisió pública, més propi d’un règim dictatorial que d’una mínima democràcia.

Crec que avui és més pertinent fer una mica de recull del que ha passat aquests dies. I començaré pel futbol, que n’hi ha que s’entesten encara a fer-nos creure que no és política, quan ells són els primers que l'usen amb aquesta finalitat.

El “show” va començar amb el partit del madrit al Nou Camp. Jo el que hi vaig veure va ser el de sempre, portat a l’extrem. Des que tinc ús de raó, el madrit sempre ha tingut mal perdre. No els hi ha caigut del cel amb l’arribada del senyor mourinyo, aquest tarannà superb l’han tingut sempre. I el problema més gros és que aquella gent, l’entitat, ha tingut mala llet i mal perdre sempre des de dalt fins a baix. Ara el que passa és que és més evident.

Tota aquesta comèdia de que és un gran club, exemple d’esportivitat, referent del futbol, etc, etc... no sé d’on l’han tret, i no sé a qui li volen vendre. Jo recordo el “juanito”, el hierro, el michel, el camacho, hugo sanchez, cannavaro, marcelo, pepe i molts altres que, honestament, des que varen arribar al madrit van sortir de la llista del “fair play”. I el mourinyo no hi era.

No és un problema, doncs, de l’entrenador. És un problema del club, de l’entitat i la seva massa social.

No diré que el madrit no hagi jugat bé al futbol. Però dic, i afirmo, que des que tinc ús de raó el madrit sempre ha jugat al límit del joc brut; sempre ha jugat amb els arbitres; i sempre ha tingut mal perdre. I moltes vegades, també, ha tingut mal guanyar.

El que passa amb el madrit és el reflex del que passa amb ejpanya. Quan se’ls “escapa” el “poder” treuen la seva veritable ànima, primària, destructiva i desvergonyida.

M’hagués agradat veure que hagués passat a, per exemple, Anglaterra en un cas similar. I sobre tot, què haguessin dit els ejpanyols si això hagués passat allà.

El cas de l’estelada d’en Cesc és paradigmàtic. Parlen de la “politització” d’un partit de futbol, per què algú, al final del partit durant la celebració, ha ensenyat una estelada. I no se’ls acut una altra cosa que sentenciar el culpable a mort. Ja ho he dit moltes vegades, però, ho sento, no ho deixaré de repetir: la connivència de l’estat ejpanyol actual amb el règim feixista anterior és absolutament impresentable. No és pròpia d’un país Europeu i civilitzat. I acabarà, com no pot ser d’altra manera, portant conseqüències greus. Ejpanya s’ha de replantejar seriosament el seu nacionalisme, que no els deixa pensar lliurement i els obliga a ser uns impresentables en el 90% de les coses que fan.

Seguint el fil del nacionalisme ejpanyol i del seu reflex impresentable en, pràcticament, tot el que fan, arribem a la reforma de la seva “sagrada constitución”.

N’hi ha que diuen que es tracta de “constitucionalitzar” un règim lliberal i potser el resultat final serà aquest. Però això només serà una conseqüència i no la intenció. La intenció, com sempre, com en tot, és “constitucionalitzar” el centralisme nacionalista ejpanyol. “Antes fascista que rota”.

De la mateixa forma que quan han de fer una carretera, un tren, un aeroport, o qualsevol tipus d’infraestructura, la finalitat és el reforçament del centralisme de matriu castellana (la “cohesión de ejpanya” en diuen), quan es posen a canviar lleis la finalitat és la mateixa.

Fa poques setmanes, el ministre d’obres públiques, en roda de premsa, va dir que degut a la crisi haurien de començar a planificar les obres fent estudis previs de viabilitat econòmica. És a dir, durant els últims anys, el govern ejpanyol ha aixecat mig país i gastat el diner que no tenien, en obres sense cap altra justificació que la política. Això ho ha dit un ministre d’ejpanya i ningú li ha demanat la dimissió, ni a ell ni al seu quefe, ni al seu partit. A l’únic lloc on aquella roda de premsa va causar cert estupor va ser a Catalunya. On, d’altra banda, ja sabíem que això era així.

Durant la tramitació al “congreso” (“congreso de los diputados” li diuen, per què “parlamento” donaria massa sensació de “poder sobirà” en representació del poble), de l’últim intent d’estaut-encaix, el pp i bona part del psoe es van afanyar a fer notar als ejpnayols que si l’estatut era una reforma encoberta de la “sagrada constitución”, aquest s’havia de sotmetre a referèndum per tot el “pueblo ejpanyol”. Ara, una reforma directa de la “sagrada constitución” que implica el control total per part del govern ejpanyol de torn i del partit majoritari al “congreso” sobre el funcionament pressupostari de les “comunidades autonomas”, és només una “simple reforma tècnica” (en paraules d’un il·lustre socialista) que no requereix l’aprovació del “pueblo ejpanyol”.

És a dir, la merkel i el sarkozy han estat una excusa impagable. Si el 23F va suposar l’excusa per a la involució política, ara Europa és l’excusa per a la involució econòmica, únic aspecte que, després de la sentència de l’estatut, els quedava pendent d’acabar de lligar.

I és un fet greu. És un fet greu per què el seu nacionalisme no els permet veure que hi ha parts de la península ibèrica en què la gent no només no estem disposats a anar enrere si no que el que volem és anar endavant. I quan més fan marxa enrere, més gran és la distància que ens separa, per què nosaltres volem anar endavant amb les mateixes ganes i les mateixes forces que ells volen anar enrere.

Tenen un problema molt gran, tant gran com l’ofuscació que els provoca el nacionalisme impresentable amb el que s’aixequen i se’n van a dormir cada dia.

Va dir l’altre dia el Dr. Carretero una cosa que molts Catalans pensem, però no ens atrevim a dir: que potser fa falta una majoria absoluta del pp a madrit per a què els Catalans comencem a veure la realitat tal i com és. I va dir, ja fa molt de temps, una cosa que també és un paradigma de la realitat: que a madrit triguen vint minuts a redactar un decret, amb el qual els Catalans ens passem anys per a discutir-lo i acabar-lo assimilant. Si fa unes setmanes els experts del senyor mas varen trobar escletxes a la “constitución” que permetien el “concert econòmic”, avui, en dues tardes, madrit s’ha encarregat de tapar-les. I les ha tapat d’una forma gairebé inapel·lable. Esquerres i dretes ejpanyoles, en dues tardes, han decidit acabar amb els dubtes, les possibles majories, i els “xantatges nacionalistes”. Mani qui mani a madrit, tingui la majoria que tingui, el “concert” és impossible. Ja ho era abans. Però, segurament, encara es podia fer enginyeria jurídica per arribar a quelcom similar depenent de qui, i de com, manés a madrit. El que han fet ara és acabar d’arrodonir el cercle, i evitar per llei, que qualssevol dels dos partits majoritaris a madrit puguin ser extorquits pels “nacionalistes perifèrics”. I en el cas que això pogués arribar a passar, l’altre partit encara tindrà les eines constitucionals necessàries per a evitar que es pugui dur a terme. D’aquesta forma, a més, si no es pot arribar al “concert” no és culpa d’ells, és simplement per què la “sagrada constitución” no ho permet. Just com va passar quan la sentència: ells no en tenen la culpa, el que passa és que la “constitución” no ho permet.

Fa unes setmanes va haver molta gent que es va escandalitzar per la reacció del govern ejpanyol contra l’Aranès. No podien creure que el nacionalisme ejpanyol se sentís amenaçat per una llengua tan minoritària i actuessin amb tots els mecanismes al seu abast per tornar-la al lloc que ejpanya considera que ha d’ocupar. Si això varen fer amb l’Aranès, què penseu que faran amb el dret a decidir, o la “transició nacional cap al dret a decidir” del senyor mas.

Com sempre, les clatellades no ens les donen als independentistes. No ens les donen als que no ens fa vergonya pronunciar la paraula “independència”. Les clatellades, les més fortes, les donen als que encara es consideren amics dels ejpanyols i creuen que podran canviar ejpanya des de dins. I, com no pot ser d’una altra manera, la resposta d’ejpanya és considerar “traïdors” a tots aquells que no se senten cent per cent ejpanyols: els independentistes som els seus enemics; els catalanistes són uns traïdors.

Espero amb delit a conèixer el “pla B” del senyor mas i companyia, o a què d’una vegada ens expliquin què volen per Catalunya. Per què, de moment, l’únic que sé és que ni tan sols s’afegiran a la petició del pnb i d’altres a fer constar oficialment que estan a favor del dret a decidir. Encara que ja sabem que no servirà de rés a nivell legal, si serveix per a demostrar que certs partits són coherents i aposten públicament i formal per l’exercici d’aquest dret.

...llum als ulls i força al braç.

AVÍS ALS NAVEGANTS

2011-08-16T21:15:00.002+02:00

Aquest blog és un recull de pensaments/reflexions personals que, com ja he explicat algunes vegades, em serveix per a desfogar-me i no carregar més del compte a la família. Per què, encara que a ells també els agrada la política, si algú ha llegit quelcom en aquest blog haurà pogut comprovar que sóc una mica pesat.

Encara que no crec que tingui lectors, ni ho pretenc, a l’últim escrit he rebut uns comentaris que m’han despistat una mica, i em fan sentir en l’obligació de definir-me millor. Per a aquelles persones que ocasionalment puguin entrar aquí i siguin de difícil comprensió lectora o per a aquelles persones que eventualment hi puguin entrar i llegir només quatre ratlles o el que els vingui de gust.

A veure: Com ja tinc cinquanta (50!) anys, les he vist de tots colors i, també, les he fet de tots colors. Per què tot en la vida canvia, i en l’univers, que jo sàpiga, només els elements de la taula periòdica es poden considerar inalterables.

Per tant, des de simpatitzar (i més) amb el BEAN (PSAN), fins a votar un cop al psc (quan encara ho era), votar un parell de cops a ciu i votar a ERC fins al segon tripartit, he estat espectador interessat de bona part de l’auca representada els últims trenta anys.

Qui no sigui polític professional i em digui que sempre (a totes les eleccions des del 77 o 78, ara no ho recordo) ha votat el mateix partit, o no me’l creuré o us asseguro que el prendré per idiota. Ho sento!

Com també està explicat en aquest blog, a rel de l’oposició de la militància d’ERC a l’estatut i en contradicció a la pròpia direcció del partit, vaig decidir militar a ERC. No em cansaré de repetir mai, que allò que va fer la militància d’ERC front a l’estatut i als propis interessos del partit va ser ( i més vist des d’avui) un gest digne de la meva admiració. I a més, un gest que era impossible que es produís en cap altre partit parlamentari Català. Autèntica lliçó de democràcia interna.

Ningú, ara, pot negar que els militants d’ERC tenien raó, i que l’estatut aprovat era i és una MERDA. Malauradament, el sistema assembleari dins ERC es va trencar, precisament per causa d’aquella decisió, i la direcció va començar a preocupar-se més pel partit que pel país. La meva militància a ERC potser va ser d’un any o menys.

Des d’allò sóc a REAGRUPAMENT, i seguiré a REAGRUPAMENT fins que, o jo consideri una alternativa millor o REAGRUPAMENT es dilueixi. De moment encara no he vist ni sentit una alternativa millor, i sincerament espero que els companys pensin com jo i REAGRUPAMENT es mantingui per molts anys. Molt han de canviar les coses a ERC per a què els torni a considerar (donar el vot, militar-hi, ...) i en el supòsit que canviïn, mentre REAGRUPAMENT existeixi, tinc decidit sotmetre’m a la decisió col·lectiva de l’associació. Si a algú li interessa conèixer el perquè, també puc explicar-ho.

Dit això, he de deixar molt clar que mai he pogut entendre l’odi visceral de molts convergents cap a ERC. Un odi que, en algunes ocasions, és fins i tot classista. I encara puc entendre menys l’odi visceral de molts “conversos” a l’independentisme que tenen com a única aspiració la desaparició d’ERC. Quasi tots ells, curiosament, expliciten més odi cap a ERC (en general) que cap a personatges com duran lleida, guardans, sanchez llibre, macies, prenafetes, millets i dos o tres-cents més al servei de ciu que han venut i venen Catalunya cada dia, per activa i per passiva, posant la butxaca d’uns quants per davant de la NACIÓ. No ho he pogut entendre mai, i no ho comparteixo en absolut. I si, ja sé que ara molts sortiran amb el montilla. Però us asseguro que el que pugui haver fet en montilla contra LA NACIÓ CATALANA no és ni infinitament considerable comparat amb el que ha fet l’alta burgesia Catalana representada per ciu contra la seva pròpia NACIÓ. En molts països civilitzats del món, moltes actituds d’aquesta gent serien considerades ALTA TRAÏCIÓ. Començant per sotmetre el país als interessos econòmics d’uns quants.

Em considero més aviat d’esquerres, però sincerament en l’Europa actual no sé que vol dir això. Per unes coses voldria el Tea Party a Catalunya i per unes altres les CUP. Respecto totes les opcions, però em posen molt nerviós els lladres, els mentiders, els demagogs i els il·luminats. Això si, mai aixecaria una ma contra ells, considero que les coses s’han de fer d’una altra forma.

Des d’aquesta certa distància respecte de les ideologies i els dogmes a l’ús, em permeto l’atreviment d’escriure en aquest blog (públic). Al qui no li agradi, que hi deixi un comentari amb educació (si us plau), o que es posi fulles.

Queda dit.

...llum als ulls i força al braç.

CADA COP MÉS CLAR

2011-08-14T16:59:00.002+02:00

Acabem de tornar de passar una setmana per Suècia. Lluny de les grans ciutats. Gran país, però sense pretensions. Jove, però sense la necessitat de “matar el pare”. On encara avui, les portes de les cases son tancades sense clau, i les bicicletes es deixen al carrer sense cadenat.

Aquest cop, per primer cop, he sentit una certa recança en haver tornat. La primera impressió: és que en aquest petit país nostre hi viu massa gent. Catalunya no pot sostenir la quantitat de gent que hi habita. Ho sento, però algú ho havia de dir!. És impossible, donada la nostra estructura econòmica, que Catalunya pugui donar un nivell de vida “suec” a tanta gent. I això, tenint en compte que a Suècia s’hi viu bé, però només amb allò “just per viure bé”.

Però això no és el que volia escriure avui. El que volia és tornar sobre el tema de la “unitat”. Tothom comet errors, i nosaltres dins aquest “tothom” també.

Cada cop tinc més clar que això de la “unitat” no ens porta enlloc. Cada cop tinc més clar que només és una forma encoberta d’afavorir el canibalisme en un espectre concret de l’arc polític. O, dit en altres paraules, seguir alimentant l’eix esquerra-dreta sota l’aparença de la lluita nacional només en un costat de l’escenari. A l’altre costat tot segueix funcionant amb normalitat i ningú li reclama cap mena d’unitat, per què d’aquell costat no se’n espera. I, el que sembla que és la cosa més assenyada del món per a uns, per als altres és assumit que no ho sigui.

No sé si m’explico: mentre a l’esquerra se li exigeix “unitat” independentista, a la dreta, que passa per tenir la bossa més gran d’independentistes, ningú li exigeix rés. Els independentistes d’esquerra han de tenir seny, però els independentistes de dretes poden fer el que els hi surti dels collons. Això si, sempre els dolents, els immadurs, els que donen l’espectacle són els d’esquerra per què no es poden posar d’acord en la “unitat”, i això és la demostració “per se”. És com si ens fessin perseguir la lluna, per poder dir que estem grillats.

Vull denunciar aquest afany que tenen alguns d’ensorrar esquerra republicana de Catalunya. De la mateixa manera que quan ho feien malament ho he dit i ho he escrit, ara dic i escric que se’ls ha de deixar temps i donar confiança per a què analitzin quins han estat el seus errors i com els han de corregir. De gent assenyada en tenen, i no dubto que sabran analitzar amb criteri.

Ni de lluny, la solidaritat dels senyors tena i beltran pot aspirar a ocupar el rol d’esquerra republicana en el panorama polític Català. Ni de lluny. Sense anar més lluny, jo a esquerra encara els puc tornar a votar, però a solidaritat no els votaria encara que fossin l’únic partit que es presenta a les eleccions. És, com no em cansaré de repetir, una qüestió de credibilitat. Per què, i torno a insistir en el mateix, aquesta gent només s’adrecen als votants “d’esquerra” i ja conscienciats, i no han obert, encara, cap espai independentista nou. Solidaritat, sense en Laporta, no pot oferir rés que no sigui “reacció”. I, ja em perdonaran, però actuant per reacció s’acaba arribant on a l’enemic, per poc intel·ligent que aquest sigui, l’interessa que s’arribi.

Deia que tothom comet errors, i potser nosaltres n’hem comès un equiparable, potser, a aquell de perseguir la lluna: la transversalitat.

El món no s’atura. Els esdeveniments segueixen produint-se per què el planeta segueix girant sobre ell mateix i al voltant del sol. I sembla ser que si les lleis de la física no permeten obrir parèntesis, en la vida social i política tampoc és possible fer-ho. Les “ideologies” pesen i s’ha demostrat que no es poden deixar en suspens mentre la vida passa i va deixant les seves conseqüències. És cert, tanmateix, que no aconseguirem ser lliures fins que aquest desig sigui transversal. En això, la idea de la transversalitat és plenament encertada. El que s’està revelant impossible és la possibilitat d’aconseguir un “partit transversal” que aconsegueixi obrir un parèntesi amb una única finalitat, per molt elevada que aquesta finalitat sigui. S’està demostrant que això no és creïble i la gent no hi confia.

Per tant, anem, si us plau, corregint errors. El que s’ha d’aconseguir és que la majoria de cada “partit” de l’espectre sigui independentista, per a què la independència sigui un objectiu transversal. Si hi ha espais on l’independentisme no és majoritari, s’han de crear. Si hi ha espais on l’independentisme ja és majoritari no treu cap a rés, des del punt de vista de la lluita nacional, incidir-hi més. Oblidem-nos de la “unitat” que no ens deixa avançar i posem-hi una mica d’idees i d’ambició sense manies.

Per “l’esquerra” l’independentisme és ja majoritari. I, diuen, que per “la dreta” també. Però mentre a l’esquerra ens passem el dia parlant d’unitat, a ningú se li ocorre anar a cercar els independentistes de ciu. Per què voten ciu, essent independentistes? Si hi hagués un partit independentista amb les idees socio-polítiques de ciu, el votarien? S’ha d’abraçar el liberalisme per a ser lliures? Cal anar a missa? S’ha de dur barretina i ballar sardanes? Apuntar-se a Gitanes? O als Diables? Fer Castells?. Jo, ja us ho avanço, començo a estar disposat a abraçar-me a un cactus si fa falta. Però vaig tenint molt clar, si només penso en termes de país, que el canibalisme polític s’ha de deixar de practicar per “l’esquerra” i dedicar-nos al canibalisme per la “dreta”. Amen!

...llum als ulls i força al braç.

BILDU

2011-08-04T22:02:00.004+02:00

Ja en començo a estar fart una altra vegada de la “basquitis” malaltissa que, de tant en tant, bufa al meu país. Aquesta “basquitis” que tenen molts dels meus paisans no és més que una altra demostració de l’autoodi que tenalla molta gent.

He estat moltes vegades al País Basc, i més enllà de certs (fins i tot bastants) paisatges encantadors i d’indiscutible bellesa, el país físic pot acabar resultant monòton, avorrit. Penseu que les destinacions d’estiueig predilectes dels bascs es troben a la Mediterrània, però lligant amb el que vull expressar després, de Gandia cap al sud.

Per als bascs, que és veritat que es consideren molt mascles (segueixen creient-se allò tan franquista del “chicarrón del norte”) i que encara es consideren que són els que sempre “van de frente” i no s’amaguen mai, per als bascs els Catalans som com els Jueus. De fet, ningú a la península ibèrica té més clara, que els bascs, la ja famosa comparança entre Jueus i Catalans.

Els bascs mai, ni pel mal de morir, estiuegen a Catalunya (estic generalitzant, encara que sé que no és molt correcte). Tenen tant assumit, des de petits, que ells són els únics diferents i autèntics a ejpanya, que quan arriben a Catalunya i veuen el que hi ha els cauen els collons a terra. I quan veuen que aquí hi ha cinquanta (o més) vegades més riquesa que al seu país, que sense ser tan mascles com ells mantenim molt més que ells l’idioma i les tradicions, se’ls trenquen els esquemes mentals. Per què des de petits els indueixen a considerar que els Catalans ens venem “por las pesetas”, però quan arriben aquí i constaten que el que realment fem és resistir molt millor que ells “por las pesetas” se’ls dispara l’autoestima en direcció al centre de la terra.

Mireu, els més afamats militars ejpanyols sempre han estat bascs. Els mariners ejpanyols més apreciats sempre han estat bascs. Els més reputats oligarques ejpanols han estat sempre bascs. El País Basc l’únic que ha aportat sempre a l’imperialisme castellà ha estat capital humà. Els navarresos sempre han estat la punta de llança dels exercits castellans. Podríem dir que en la malaurada història de l’imperialisme castellà, Catalunya hi ha posat sempre els diners (contra la seva voluntat) i els bascs hi han aportat els “mascles” (i a gust!). Hi ha coses que no s’expliquen mai, però que de tant en tant algú les hauria de dir. Algú hauria d’explicar, sense por, el paper dels bascs en la guerra de successió, i per què ells i els navarresos varen ser els únics que van mantenir els seus furs (“los fueros”), que han arribat fins ara. Pot ser molts Catalans es traurien algunes complexes de sobre.

He de dir que l’experiència de Bildu al País Basc em sembla extraordinària i molt encertada. Però treure-la del seu context és un error important. Bildu és producte de la pressió ejpanyola sobre l’esquerra independentista per mitjà d’unes lleis i un estat de setge judicial que no es poden trobar a cap altre lloc del molt civilitzat. Bildu és la reacció d’una part molt important del poble basc front a la pressió ejpanyola. Sense aquesta pressió no hi podria existir un Bildu, com no existia quan no hi havia pressió. Per això he dit que em sembla extraordinari. I dic que em sembla molt encertat per què tots aquests polítics de Bildu han sabut acceptar la seva incapacitat individual (personal) per a donar resposta a les aspiracions dels seus veïns, i han sabut donar forma a una organització política en la que, sobretot, s’ha intentat posar el bou davant del carro, renunciant a moltes aspiracions individuals (personals).

Per començar Bildu és un projecte d’esquerres. O més ben dit, Bildu és un projecte transversal d’esquerres. Honestament he de dir que no sé que hi pinta solidaritat catalana en tot això. No ho acabo de veure. Per què, siguem honestos, una formació política que proclamava ser transversal, però transversal de dretes i esquerres, volent emmirallar-se en Bildu, doncs... no ho acabo d’entendre. Honestament em sembla una mamarratxada més. A Catalunya, que jo sàpiga, només hi ha dues organitzacions polítiques que podrien, d’una forma creïble, bastir el projecte del Bildu Català, i són ERC i les CUP. I precisament contra aquest dos partits és contra qui solidaritat dispara amb bala dia si i dia també des que aparegueren a l’escenari.

Això de la “basquitis”, com ja he dit, em supera. Però voler aprofitar-se de la “basquitis” de molts Catalans per a fer-se veure i guanyar minuts de glòria.... pot amb mi. D’arribistes a Catalunya en tenim molts. Fins ara, com el "mercat" independentista era molt reduït, d’arribistes en el món independentista no n’hi havia tants o eren poc coneguts. Ara, amb el creixement del “mercat” independentista, lògicament, ha augmentat el nombre de “llestos” i són més coneguts.

Que Déu ens conservi els altres sentits als Catalans, per què el sentit comú és evident que fa temps que el vàrem perdre.

...llum als ulls, i força al braç.

LA CRUA REALITAT

2011-08-03T17:58:00.003+02:00

Em va fer molta gràcia l’espectacle que han donat aquests dies els senyors del psoe de Catalunya.

Resulta, diuen, que hi ha dos sectors dels psoeciates-d’aquí enfrontats, a voltes amb si han de tenir grup propi al “congreso” o no. Uns diuen que no (“to er mundo e güeno") i uns altres, diuen que diuen, que si. Finalment per acontentar la parròquia i demostrar la quantitat immensa de seny del que disposen els psoeciates Catalans, s’ajunten els uns i els altres i decideixen allò del: ni tu, ni jo!. Decideixen que no han de tenir grup propi però que han de poder votar diferent de la resta del partit al “congreso”.

Al cap de rés; tres hores?; quatre hores?; bé, al cap de poques hores es despenja el “quefe” des de madrit i els fa avinent als senyors del seny que ens acabaven d’alliçonar a tots del molt tolerants, i comprensius, i assenyats, i oberts, i democràtics que són, i del molt poc sectari que és el seu partit que sempre és obert al “sentir del pueblo”, deia que es despenja el “quefe” des de madrit i els diu, més o menys, això: “A nosaltres ens sembla bé que us passeu el dia discutint sobre el sexe dels àngels. Només us volem recordar, per a què no acabeu “somniant truites” ni enganyeu ningú, que a madrit el partit té un reglament, que també us obliga a vosaltres, pel qual es va fixar una estrictat disciplina de vot dins el grup psoeciata al “congreso”. Recordeu, doncs, que si voleu fer qualsevol canvi en el reglament, s’ha de sotmetre a l’opinió i aprovació de tooooot el partit.”

Per acabar d’arrodonir aquesta bonica metàfora, ara resulta, amés, que tampoc no calia que discutissin tant per què ni tan sols faran el congrés del partit a l’Octubre, per què les eleccions són al Novembre.

L’espectacle, com dic, és una bonica metàfora del món “virtual” en el que vivim els Catalans, fins i tot dintre de formacions polítiques que ni tan sols són “catalanistes” de veritat. Degut a què estem capacitats per a tenir, i tenim, idees pròpies i bastant de sentit comú, ens posem a “arreglar el món” sense recordar que el que nosaltres decidim no serveix per a rés, per què l’ultima paraula la tenen a madrit. On segurament, com passa el 99,9% de les vegades, la seva opinió no coincideix amb la nostra.

És una altra bonica lliçó més per als que som independentistes. I espero que per als senyors psoeciates Catalans també: no es pot fer canviar ejpanya, si ejpanya no vol canviar. I no vol!. Per tant, l’únic camí digne és marxar! Marxar, si voleu, com amics, sense baralles. Però marxar.

Tampoc em cansaré de repetir que totes aquestes bufetades espectaculars que ejpanya reparteix a Catalunya, no ens les donen als independentistes. Les bufetades, les més sonores i esclatants, les donen als seus suposats amics d’aquí que volen fer veure que és possible trobar un punt d’acord.

Dedicada a tots els pobres socialistes Catalans que, essent de bona fe, no entenen de què va tot això en realitat: cliqueu aquí . Una mica de ritme no està de més. Però, si us plau, escolteu la lletra, i sobretot el final.

I per acabar, una curiositat. No sé si recordeu que tirant del fil del cas millet es va arribar al cas “hotel del Palau”, en el que hi ha involucrats importants esbirros del psoe de Barcelona. Doncs bé, ara la policia a detingut el lladre que va entrar a casa de la regidora de Ciutat Vella, Itziar Gonzalez, després que va rebre provades amenaces de mort enviades pels esmentats esbirros del psoe, i que només li va robar els ordinadors i material fotogràfic. La curiositat és que els fets varen succeir l’Abril del 2009 i al lladre no l’han trobat fins ara. Només unes setmanes després que el nou batlle Trias fes fora del càrrec l’altre esbirro cap de la guàrdia urbana de Barcelona, famós per la pilota de goma que el va portar a l’hospital.

Si com altre no, s’acaba sabent la veritat... doncs que l’escàndol tampoc duri més de dos dies... ves què hi farem! A la consciència de cadascú!

...llum als ulls i força al braç.

A VEURE COM ACABA

2011-07-30T20:32:00.002+02:00

M’acabo d’assabentar de la decisió del senyor jutge del “cas hisenda”: llibertat per a tots!

Ara només espero sentir a tots aquells que es varen trencar la roba protestant pel tracte judicial ofert al senyor millet. Només espero sentir hores de tertúlies demanant que a aquesta gent, que al que menys li han caigut sis anys de presó, els tanquin immediatament.

M’agradarà sentir a tots els vocalistes de la secta a cor, demanant que al senyor nunez el fotin a la presó.

A què no?

A què no sentirem a tots els reis de la justícia social i la veritat absoluta, la pulcritud i l’ètica, blasmant contra aquest senyor jutge que ha decidit que, segons amb qui, una condemna de tretze (13) anys de presó es pot resoldre deixant al delinqüent sense berenar dues tardes al mes?

A veure, a veure què passa!

A veure si el senyor fiscal en cap torna a “construir” un argumentari que obligui el senyor jutge a tancar a aquests a la presó. Ara ho té més fàcil, en aquest cas hi ha sentència.

Què ens hi juguem que això s’oblida en menys d’una setmana?

Què ens hi juguem que aquests acabaran com els “benemèrits” del Port de Barcelona o els policies del puti-club de Castelldefels?

En l’oblit i a casa seva sense postres.

I és que no hi ha rés com caure-li bé als de la secta... encara que siguis un “indessseaaaable, eeeh!".

... llum als ulls, i força al braç.

PATÈTIC

2011-07-30T13:17:00.006+02:00

Regirant per l’ordinador hi trobo algunes coses interessants, i m’adono, una altra vegada, de la nostra dependència colonial del castellà.

Estava remenant “files” i m’he adonat que per als traductors de Català del Windows un “file” és un “fitxer”. I un “folder” és una “carpeta de fitxers”. Com en castellà d’un “file” en diuen “archivo”, els devia semblar que dir-ne “arxiu” en Català no quedava bé per què tothom sap el que és un arxiu. Llavors varen cercar sinònims d’arxiu i varen pensar que “fitxer” s’adeia més al cas. Ni arxiu ni fitxer són equivalents a “file”. “File” és un “registre”. Si molt entenedor ho volem fer, seria més adient emprar la paraula “fitxa”. Aleshores si: un “file” és una “fitxa” i un “folder” un “fitxer” o una “carpeta de fitxes”.

Tenim un idioma prou ric com per no haver de repetir els errors dels altres.

Però això no és al que em volia referir en el títol d’aquest escrit. El que em sembla patètic és la renúncia per part dels convergents. I dic “renúncia” i no “renúncies”. Per què dir “renúncies” implicaria admetre que hi ha espais d’intransigència.

Convergència i els que, realment, sostenen aquesta organització política defugen el conflicte. No en volen sentir a parlar de conflicte amb ejpanya i els interessos ejpanyols. Qualsevol situació en la que es pugui posar de manifest el conflicte s’eludeix. Fugen del conflicte com de la pesta. Aquesta política planificada de defugir el conflicte, donada la situació de dominació d’ejpanya sobre Catalunya, és, en la pràctica, una gran política de renúncia.

Ja fa molt de temps que tenim clar que aconseguir la llibertat, inclús les més mínimes quotes de la llibertat que nosaltres volem, generarà un conflicte amb ejpanya. Per tant, defugir el conflicte és, en la pràctica, la renúncia tàcita i explícita a la llibertat. (Una “renúncia” és l’única cosa que pot ser tàcita i explícita al mateix temps)

Ja fa dies que ho anem veient: acords pels pressupostos amb el pp, en els que l’únic que hi surt perdent és el fet nacional; acceptació de l’anorreament del Català al cinema, imposat per les “distribuïdores” amb despatxos a madrit (adobat amb curioses enquestes que ho justifiquen); incitació a què la gent faci el que ells són incapaços de fer (CAT a les matrícules); desmantellament d’estructures “d’estat” incloent-hi la venda de patrimoni, com si el Govern de la Generalitat fos una simple instància administrativa; i l’acceptació, per la via del silenci, de l’immens espoli que patim.

Per als acords pressupostaris amb el pp, l’únic que s’ha posat sobre la taula han estat aspectes purament “nacionals”. Convergència, un partit que es fa dir “nacionalista” Català, no ha hagut de cedir en aspectes econòmics o socials amb el pp. En això no hi ha conflicte. En l’únic que ha cedit ha estat en aquells aspectes en els que, precisament, un partit “nacionalista” no hauria de transigir mai.

Amb la Llei del Cinema, a més de refusar el conflicte d’una forma esgarrifosament ridícula, han aplicat tècniques manipuladores que em fan sentir vergonya aliena. Traient-se de la màniga una enquesta per a confirmar que la gent vol cinema en castellà. En un país on, fins i tot, la vanguardia ven més diaris en Català que en castellà, ara que la gent pot escollir. On cada setmana menys del 3% de les pel·lícules que hi ha als cinemes es poden sentir en Català, i encara en ubicacions geogràfiques al·lucinants.

Volen que la gent, nosaltres, fem el que ells no s’atreveixen a fer, però ni tan sols es prenen la molèstia de posar-nos una xarxa a sota per si caiem. La selecció “dels millors” és una presa de pèl, com gairebé totes les que ens acostumen a vendre. Això del CAT a les matrícules és una altra forma de tenir-nos entretinguts amb una ximpleria que els permet fer veure que són el que no són, però defugint completament, encara que no ho sembli, el conflicte. Per què, honestament, a mi el que m’han de dir els senyors convergents no és que em posi el CAT a la matrícula. El que m’han de dir és que han donat ordres als Mossos per a què no multin ningú que vulgui posar-se’l.

Quan el conseller mas-colell, arrel de l’anunci de la privatització de l’aeroport del Prat, va dir una cosa tant evident com que “del producte de la venda de l’aeroport, la Generalitat hauria de rebre la seva part”, el van fer callar. El van fer callar, per a defugir un altre conflicte. Quan la ministra d’economia ejpanyola (segueix sonant-me incongruent!) li demana a Catalunya la devolució de més de dos mil milions d’Euros (per als de la meva generació i anteriors: més de 332.772,000.000,- de pessetes), no hi ha conflicte. A més de l’espoli flagrant, assumit i quantificat pel propi govern ejpanyol en més de divuit mil milions d’Euros (insisteixo: més de 2,994.948,000.000,- de pessetes), ara, de les escorrialles que quedaven hem de tornar-ne els esmentats dos mil milions. Amb la qual cosa l’espoli, suposo, passarà oficialment de divuit mil a vint mil milions, no?. Doncs no!

No hi ha conflicte!

Ens encomanarem al senyor ICO, amb il·lusió!

Demanarem un meravellós crèdit avalat pel mateix govern ejpanyol: que ens deixarà els nostres propis diners i ens cobrarà els convenients interessos.

I agraïts!

Qualsevol solució que no generi conflicte, encara que ens enfonsi més en la misèria, serà ben rebuda. A la Generalitat haurien de posar un cartell a la porta:

“Admetem qualsevol suggeriment per a rebaixar la tensió Catalunya-ejpanya. Especialment aquells que vinguin dels ejpanyols, la part més ofesa. Si és prou denigrant per a nosaltres, l’aplicarem. Amb il·lusió!. Gràcies, i disculpin les molèsties.”

Patètic!

I, encara que alguns no s’ho creguin, aquesta etapa serà, sens dubte, més patètica que l’etapa passada.

... llum als ulls, i força al braç.

HI HE DE TORNAR!

2011-07-25T19:20:00.002+02:00

No per què ningú m’ho reclami.
Més aviat per què em segueix bullint el cervell, i no treu cap a rés seguir fora de joc.

És evident que hores d’ara molts independentistes seguim orfes de representació política.
Ho sento, però algú ho havia de dir!
El vot útil els va funcionar. I els va funcionar bé.
Segueixo pensant que els convergents no són conscients de la responsabilitat que tenen. No són conscients que varen rebre vot útil del “sobiranisme” (com els agrada dir a ells; encara els segueix fent vergonya dir-ne independentisme), i no pas per endegar reformes neoliberals, si no per a fer i escenificar un gir nacional clar.

No dubto que la situació econòmica és greu. No dubto que hi ha moltes coses que s’han de corregir. Però vull recordar als senyors convergents que el vot útil que varen rebre va ser per a poder donar forma al Dret a Decidir, amb el que en mas es va omplir la boca duran mesos, i no per a endegar la reforma, a la baixa, de la sanitat.
No recordo cap notícia de premsa, cap tall televisiu o radiofònic durant la campanya on convergència, per boca dels seus representants, vengués “retallades”. Però puc recordar i recollir infinits articles, comentaris, entrevistes, etc... on ens venien Dret a Decidir.

L’inici de la campanya dels convergents es va centrar en el Dret a Decidir (per això es varen posar al davant el 10 de Juliol) i en el “concert econòmic”.
Quan ja les enquestes oferien un bon resultat, el “concert econòmic” es va convertir en un “pacte fiscal al nivell del concert econòmic”.
I ja al final, quan la victòria era a tocar, el “pacte fiscal al nivell del concert econòmic” es va convertir, només, en “pacte fiscal”.
Amb el Dret a Decidir va passar quelcom semblant. Del “Som una Nació, nosaltres decidim”, varen passar al “dret a decidir” sobre qüestions que ens “uneixen” (“concert econòmic”), i, recentment, el “dret a decidir” només l’empren com un argument de suport al “pacte fiscal” (?).

Tot un seguit de renúncies explícites i implícites, que ha acabat amb el reconeixement per part dels convergents que no tenen “pla B”.
Magnífic!

El que si han aconseguit és iniciar un procés de reformes econòmiques (no dic que no siguin necessàries), que en el marc de l’estat ejpnayol encara suposen un greuge comparatiu pitjor que el que suportàvem fa cosa d’un any.
Si la sanitat Catalana ja estava per sota de la mitjana ejpanyola en inversió per capita, hores d’ara ja devem sortir de la gràfica, per la part de sota.
I ara que nosaltres ja hem fet l’esforç, la ministra ejpanyola d’economia (termes, certament, antitètics) es despenja amb la “flexibilització” del dèficit per part de les “comunitats autònomes” (veieu aquesta notícia). (Ja us ho explico jo: en vistes que els dèficits de les comunitats són al•lucinants i que, per tant, serà moooooolt difícil i impopular “retallar-lo”, amb el que hem estalviat els Catalans ja no fa tanta falta que els altres facin un esforç tant bèstia.)

He de dir que jo estic a favor de les reformes, en el marc d’un Estat Català, si aquestes són necessàries.
I per tant, he de puntualitzar una cosa que em sembla, de tant evident, una obvietat: les reformes, i especialment les “retallades”, han de servir per al propi benefici del país.
Amb un dèficit vers l’estat ejpanyol galopant, i a més fent retallades per estalviar més, l’únic beneficiari és, ni més ni menys, l’estat ejpanyol.

De moment fins aquí ens ha portat el “sobiranisme” de ciu.
I l’expectativa, com diu el senyor duran, aquí, és que del “pacte fiscal” ja ens podem oblidar.
Si ara, tan psoe com pp, neguen la necessitat i la possibilitat del tal “pacte”, amb majoria absoluta de qualssevol dels dos, ja ni t’ho explico! I ull, que si es donés el cas que no arribessin a la majoria absoluta encara es tenen els uns als altres per a posar-se d’acord en negar-ho.
Per tant l’escenari és el que és, i el que ha estat sempre: no hi ha estatut per què se’l varen raspatllar des que va sortir del parlament; no hi haurà revisió de les relacions Catalunya-ejpanya, per què ejpanaya amb el que hi ha ja en té més que de sobres; i els convergents no tenen “pla B”.
Meravellós!

A tot això, el que no ens expliquen els senyors convergents és que faran quan el pp guanyi per majoria absoluta i exigeixi portar la sentència de l’estatut a la pràctica.
Per què... no em diguis que això tampoc ho han tingut en compte!?
A veure si resultarà que els del “seny” i el “vot útil”, els del “govern dels millors”, no veuen a venir les coses més evidents i només es fixen en ximpleries per distreure el personal.
O és per això que els convergents li fan tant la pilota a la senyora camacho?

Per cert, impagable l’esperit democràtic a “convergència i unió”. A la mateixa entrevista en duran ens explica que és el candidat de convergència a madrit sense haver passat per cap escrutini del/s partit/s.
Més ben dit, que l’únic que saben és que ell és “l’escollit”, i els seus companys de pont aeri encara no saben quins seran.
Honestament, no entenc per a què serveix muntar un partit i fer les coses així.
Si jo milités a unió (mare de déu, quin despropòsit!)... potser podria combregar amb el fet que el meu candidat sigui un personatge bastant impresentable des del punt de vista nacional, però que el meu partit funcionés como una secta visigoda, no sé si ho podria suportar.

Demà més.

... llum als ulls i força al braç.

VOT ÚTIL

2010-11-07T19:23:00.003+01:00

Vull deixar constància d’un fet produït recentment que demostra, per enèsima vegada, com són els castellans i quina seria la millor contribució que ells consideren que podem fer a “ejpanya”: desaparèixer.

És una altra d’aquestes petites notícies/realitats que ofereixen amb molta més definició una visió real de les circumstàncies.
No em cansaré de repetir que la veritat no s’amaga mai rere els grans gestos. Els grans gestos són fàcilment dominables, controlables. És a través dels petits detalls, els petits gestos inconscients, els petits gestos que s’escapen, que es pot copsar de forma fefaent el caràcter dels individus i/o dels col·lectius.

Aquí teniu un altre forat de pany, per on podeu veure el que hi ha darrera la porta:

http://www.racocatala.cat/documents/nivintsegonsencatala.mp3

Potser sobren comentaris. Però no m’hi puc estar!

De les tres persones que intervenen en la conversa, una es mostra molt contrariada i les altres dues sorpreses però eclèctiques. És la sensació que a mi em fa.
La persona més contrariada és l’artista, no Català, que no compren l’actitud dels seus “paisanos” aplicant aquesta mena de censura. De fet, és ell, és l’Eduardo Noriega qui denúncia el fet. I és ell qui parla de “paletos”.
Els altres dos, tots dos Catalans, se’l escolten sorpresos, però els seus comentaris, ni de lluny, arriben al nivell de denúncia que el senyor Noriega vol escolar.

Patètica l’actitud castellana pel seu continu intent de fer desaparèixer el problema. Per totes les vies.
I patètica l’actitud de molts Catalans que ho accepten amb resignació.

Els castellans són ignorants i n’estan orgullosos de ser-ho.
Són ignorants del que no els agrada, i fan bandera de la seva ignorància.
S’imposen ignorar el que no els convé. És una imposició estudiada i planificada.
I la prova és que aquesta imposició pel menyspreu i la ignorància té lloc en tots els àmbits de la vida. Des de la política als esports passant pel cinema, el teatre, o qualsevol activitat cultural.
Els castellans només tenen dues opcions raonables, front al seu problema amb Catalunya: oposar-s’hi, amb arguments; acceptar-lo, i ser conseqüents.
Totes dues opcions requereixen intel·ligència. Totes dues opcions els compliquen l’existència. Totes dues opcions requereixen mirar més enllà del seu nas.
La solució dels “paletos” és ignorar. No fa falta ser intel·ligent, no fa falta argumentar rés.
Per a que un problema s’esvaeixi, la filosofia castellana aplica la seva més reeixida eina: la ignorància.

I de l’altra banda?... i de la banda Catalana?
Més del mateix: els del “vot útil”.
A jugar, ben ensenyats com estan, amb la ignorància també.
Per què si ho ignoren, poden viure més tranquils. Si ho ignoren, no s’han de barallar amb ningú.
Els del “vot útil” ens proposen això.
Ui!... han traduït aquests vint segons al castellà!
Què estrany... si és el que hi dona profunditat a l’escena!
Oh!... però als que parlen Alemany els subtitulen!
Quines coses més “rares”!
Ells s’ho perden!

Si, ells s’ho perden.
Però, de moment, tots els madrilenys i resta de castellans no tenen per què saber que a la Barcelona del segle XIX s’hi parlava en Català.
Cosa que tampoc podran copsar tots els periodistes internacionals amb seu a madrit.
Ni tot el personal dels cossos diplomàtics, amb seu a madrit.
Ni la resta de persones i personatges del món i la industria de l’espectacle, també amb seu a madrit.
I si, arribat el dia, la pel·lícula és nominada als Oscar, quina còpia hi enviaran?
Aquell dia ens queixarem amargament, i ens estirarem dels cabells per què els castellans no ens entenen!
Qui dia passa, any empeny?

Aquesta comèdia del “vot útil” ens portarà a la ruïna.
Per què els que demanen que els donem el “vot útil” són aquests. Els que no alcen la veu per no molestar. Els que porten tota una vida de renúncies.

Vint-i-tres anys de “mal menor” ens van portar... al convenciment que l’estatus de Catalunya a ejpanya s’havia de redefinir i modernitzar, per què tots aquells vint-i-tres anys no ens havien portat enlloc des de qualsevol punt de vista.
Vuit anys de socialisme ejpanyol i “nacionalisme” d’esquerra ens han acabat d’abocar a la realitat sota els peus dels cavalls.
I ara, volen tornar a la lenta agonia dels vint-i-tres anys més. De no fer el “ruc” per què trontolla el negoci. De no cridar per no molestar ningú.
I mentre, que el país vagi morint lentament. Però... en silenci... que no se’ns espantin els clients...
I acabarem amb clients..., però sense negoci.

No feu el “vot útil”. No és veritat que ells siguin el “mal menor”. Hi ha molta gent més ben preparada que ells per a afrontar els temps que ens esperen i que seran decisius per determinar el futur del nostre país. Ja no hi ha temps per a reclamar en veu baixa.
El que toca és exercir DRETS.
I tots aquests que demanen el “vot útil”, de DRETS no hi entenen. Per què si hi entenguessin el que voldrien és que la gent votes en consciència d’acord amb les seves preferències i la realitat.

Tots aquells que diuen que faran el “vot útil”, votant ciu, el que fan és reconèixer que no saben explicar el seu vot a ciu. Reconeixen implícitament que votar ciu, des d’un punt de vista nacional és llençar el vot, però no hi saben fer més. Potser... tenen por. Potser... a ells, personalment, ja els està bé. Potser... no se’n adonen de la gravetat de la situació. O... potser... no volen saber rés de tot això.
Volen seguir al marge de la realitat, se’n adonen que és hora de baixar al món i treballar, però prefereixen que els segueixin enganyant i no els compliquin la vida. Quan els diuen que “ara no toca”, els hi treuen un pes de sobre..., poden seguir enganyats i contents.

Mare de Déu, com s’assemblen als “paletos” de què parlàvem abans, oi!?

... llum als ulls i força al braç.

FAN ANGÚNIA

2010-10-24T16:48:00.002+02:00

Tanta hipocresia per part del psoe em provoca angúnia.
Com és possible, la mateixa setmana, voler vendre: que en zapatero omplirà l’estatut de sentit; que el federalisme és el futur; que la independència és decadència; que el pacte amb esquerra ha estat un “lio” (quatre anys de “lio”, per ser exactes); que en mas vol pactar amb el pp; que en mas deriva cap a l’independentisme; que ells són tan Catalanistes com el que més; que encara que ejpanya acceptés el concert econòmic, ells no el voldrien; que la cohesió social s’està posant en qüestió; i alguna altra qüestió més de la qual ara ja ni me’n recordo?

Els clatellots a esquerra ja es comencen a sentir des de l’altre costat del món. De tan espectaculars que els hi foten.
Se’ls vendran per un plat de llenties.
M’al·lucina veure com els volen fer creure (als seus votants) que guanyaran unes eleccions que mai (MAI) han guanyat. Com en montilla és el president de la generalitat, a alguns els pot semblar que és per què va guanyar les eleccions passades. Abusen de la ignorància dels seus votants.
Sense el suport d’esquerra, montilla no seria president. I el psoe, a Catalunya continuaria a l’oposició. Que és allà on hauria d’haver estat sempre.
Com molts ja vàrem avisar al seu dia, esquerra està venuda en mans del psoe.
Esquerra els ha facilitat el camí al poder, i ells els tornen el favor tractant-los com empestats.
Han arribat a proclamar que “combatrien l’independèntisme”.
Esquerra, el vostre soci de govern us “combatrà” sense escrúpols. Si és que sou independentistes.

Que l’independentisme posa en qüestió la cohesió social, diuen.
No. No senyors, els qui posen en qüestió la cohesió social són vostès: removent fantasmes per un vot.
Cridant a la “mobilització” contra les idees.
Atiant una colla d’ignorants, contra el 40% (o més) de la població.

Quin gran error!
A algú, un dia, se li va ocórrer que si posava vi a l’aigua aconseguiria aigua amb gust de vi.
I l’únic que s’aconsegueix és aigualir el vi.

Les prediccions es van acomplint.
Ja cada cop queda més clara quina és l’estratègia del psoe.
El “sector Catalanista” és mort. Assassinat.
En contra de l’opinió de molta gent, jo si crec que hi havia un “sector Catalanista”. Acomplexat. Desdibuixat. Sense consciència de ser-ho, per part dels protagonistes.
Però ben classificats, per part dels altres.
Els ejpnayols no canviaran mai. Ho porten escrit als gens. De totes les opcions possibles, han escollit la pitjor. La que els reafirma, per sobre del sentit comú.

Mentre, és veritat, el senyor mas fent uns equilibris impossibles.
Es vol “sobiranitzar”, però sense passar el límit que els posi de cul amb el pp.
Un altre que s’ha begut l’enteniment.
Si esquerra es pensava que podien canviar el psoe, això de convergència ja és el màxim.
El seu tacticisme els situa a l’any 2012. Ja pensen com s’han de comportar ara, per a estar preparats per a quan mani el pp a madrit.
Senyor mas, no cal ser ni tan sols intel·ligent per a saber el que passarà quan mani el pp.
Si vol, en dos o tres segons li explico: RÉS!
Rés, no passarà rés. Seguirem on som avui, o pijor.

Fa quatre mesos, quan no era clar que repetís el tripartit, quan no eren clares les enquestes, convergència venia Dret a Decidir.
Unes setmanes després, quan tots els seus possibles interlocutors a madrit els deien que s’estaven “radicalitzant”, ens van començar a vendre Concert Econòmic.
Després, quan psoe i pp (incloses les seves delegacions a Catalunya) els van dir que el concert és impossible per què ejpanya no ho podria suportar (paraules textuals del senyor rajoy i del senyor montilla), ens van vendre un concert econòmic a base de peix al cove.
Fa unes setmanes que ja han passat del concert i ens volen vendre un “pacte fiscal” que podria ser equivalent al concert.
Uns dies després, ja només aspireven a rebaixar el dèficit fiscal (entre un 35% i 40%).
I a les últimes, el que queda és una lloa al pnv per què ells si que saben aprofitar el peix al cove, sense més.

Quin espectacle!
I aquest dos (sociates i convergents) són els “madurs”, els “assenyats”!
I tots els demés són uns “frikis” dedicats a fer política!

Puc acceptar (no ho entenc, però ho accepto) que hi hagi independestistes que no sàpiguen a qui votar (erc, sci, RCat). Puc acceptar que hi ha gent de bona fe, que tingui dubtes.
Però no puc entendre, no m’entra al cap, que hi hagi gent amb tres dits de front que puguin votar algun d’aquest dos partits, psoe i ciu, per motius de “seny”.
Ja hi estic d’acord que el sentit comú no té per què regir sobre el gust o la moda.
Però per l’amor de Déu, si podem demanar coherència als nostres polítics, també s’ha de poder demanar coherència als votants. A la fi, qui ens governi ho farà per què nosaltres l’hem escollit per a fer-ho.

Els hipòcrites i els inútils, en això de fer política, val més que s’ho mirin des de casa. Que es dediquin al que millor saben fer, treure les olles i les cassoles i fer soroll. Que d’això de fer soroll amb olles i cassoles tant els del psoe com els convergents en saben un ou!

... llum als ulls i força al braç.

TRET DE SORTIDA

2010-09-09T20:16:00.002+02:00

Continuant amb més enquestes, ara sembla que el nombre “d’independentistes” ha baixat. Ha baixat fins un valor remarcable (40%), però diuen que ha baixat.
Ho diuen els vassalls del senyor comte.
... I?

El “moviment” independentista a Catalunya no és nou. No ho és, però a crescut de tal forma que convindria repassar vells i nous tòpics.
De totes les entrevistes, articles, informacions, i notícies que he pogut veure, observar, i/o llegir aquestes últimes setmanes, hi ha hagut una que jo considero molt i molt interessant.
És molt interessant per què és una informació que prové de fonts acadèmiques de solvència contrastada. Aquesta informació és l’entrevista que li van fer als matins de tv3 al professor de la UPF en Jaume López. El senyor López, junt amb altres col·legues europeus, han elaborat un informe que analitza les causes que provoquen el suport de la gent als processos independentistes.

Poso l’enllaç aquí, per què crec que el que explica el senyor López en aquesta entrevista hauria de ser una informació de referència per a qualsevol persona que s’incorpori al “món independista” o ja hi sigui dintre. I molt útil per a “analitzar” la situació actual (i també futura) a Catalunya.
És una informació que desmunta molts tòpics. I també és útil per a “interpretar” els estudis i les enquestes d’opinió, que es fan i es desfan cada cert temps.

Si us plau, veieu l’entrevista, i després seguim.

http://www.tv3.cat/videos/3014890

Jo ja l’he vist tres o quatre vegades aquest vídeo. I cada cop que l’he vist, a més de sentir i entendre coses noves, em puja bastant la moral.

A Catalunya tenim, habitualment, un percentatge (segons les enquestes, oficials i no oficials) del 30% al 35% d’independentistes. De persones, que són “ideològicament” independentistes, segons els descriu l’estudi del professor López. En aquests moments es parla d’un percentatge per sobre del 40%.
La dada és impressionant per què vol dir que independentment del que faci l’estat ejpanyol, en un referèndum sobre la independència de Catalunya, el 40% de la població ja hi és a favor.
És a dir, per a que el “SI” guanyi en un referèndum no necessitem convertir al “independentisme” al 55% o al 60% de la població. Necessitem que voti “SI”, amés del 40% ideològic, només un altre 10% o 20% de la població.
I el que diu l’estudi és que de convèncer aquest 10% o 20% addicional ja s’encarrega (en aquest cas) ejpanya, gràcies al seu notori dèficit democràtic i a la seva “fallida de reconeixement” (també en termes de l’estudi).

L’estudi també posa de manifest la incongruència d’alguns tòpics clàssics que s’acostumen a fer servir per a negar la viabilitat del procés independentista.
Un, potser el més important a Catalunya, és aquell que diu que la història es repeteix. Com be diu el professor, pot semblar que es repeteixi, però en realitat les circumstàncies sempre són diferents.
Els altres tòpics són aquells de la supervivència econòmica, la quantitat de població, la mida del territori, o l’entorn geogràfic. L’estudi demostra que cap d’aquests factors determinen l’èxit o el fracàs del projecte.

Resumint, a Catalunya es donen les condicions sociològiques necessàries; el nostre “estat matriu” presenta una clara “fallida de reconeixement” envers nosaltres; i a més existeix un important dèficit democràtic. És a dir, es donen una gran part dels elements que obren la “finestra de l’oportunitat”.
Per què, doncs, no avancem?
Crec que deu ser per que manca un últim i decisiu factor: l’abisme que separa la “classe” (així s’auto-anomenen ells mateixos) política de la resta de la població. Ja s’ha dit per activa i per passiva: si les nostres elits no sintonitzen amb nosaltres, no som nosaltres els qui hem de canviar o prendre paciència, són elles, les elits, les qui han de canviar o deixar pas a unes altres.
Encara que els nostres polítics actuals no vegin o ho vulguin negar, la separació existent entre ells i nosaltres és un exponent, o millor dit és l’exponent de l’enorme dèficit democràtic que arrosseguem.
No és possible que els polítics Catalans els hi diguin a la població si poden Decidir o no, o sobre què poden Decidir.
No és possible que els polítics Catalans, unànimement, no escoltin el clam d’un 40% de la població del país.
No és possible que no entenguin que la seva feina és proposar-nos solucions, però que qui ha de Decidir-les som nosaltres.
Aquest últim factor que manca a Catalunya per a “obrir la finestra de l’oportunitat” cap a la independència, es decidirà d’aquí a dos mesos. El proper mes de Novembre, exactament el dia 28, tindrem en les nostres mans la possibilitat de canviar les antidemocràtiques elits actuals per unes altres que es comprometin a proposar solucions i que nosaltres Decidim.
No hi ha excuses.
A tots els partits hi ha gent vàlida i gent que no val rés. Gent que no està preparada i gent que ens pot sorprendre a tots. Només cal fer un cop d’ull al que hi ha ara. Això és un comú denominador, que s’ha d’eliminar de l’equació.
L’únic que compta, l’únic que val, és que escollim aquells que aposten per deixar-nos Decidir a nosaltres.

Per a superar el dèficit democràtic,

... llum als ulls i força al braç.

ENQUESTES (ALTRA VEGADA)

2010-09-06T21:20:00.002+02:00

Des de l’última vegada que em vaig desfogar escrivint aquí, han passat... unes vacances, i també bastants coses.

Sembla ser que la marxa d’en castells, es comença a veure clara. Fins i tot els “ideòlegs” del psoe-delegació Catalunya, ja s’han posat nerviosos i disparen amb bala des dels mitjans de comunicació afins.
Sembla que ja ho veuen pelut. Tan pelut, que estan retirant el seu suport a marxes forçades al nou invent que se’ls ve a sobre.
No tenen rés a fer.
De moment no em vaig equivocar gaire amb en corbacho. Ara, falta veure si la chacón té suports ferms a madrit (que no ho crec!), perquè ella és molt ambiciosa i el seu marit encara més, i això d’anar al galop per les altes esferes de madrit sembla ser que crea addicció. Jo crec que tornarà, perquè la faran tornar. (No li dieu a ningú, però jo crec que se la voldran treure de sobre. Ja els ha fet el servei que els podia fer, i per tant... dona,... i Catalana.... Ja sabeu!)

Mentre, l’economia va com va.
Cada cop pitjor a ejpanya i millor als països Europeus capdavanters.
Ja se sap, és el que té ser la vuitena potència mundial!! Haver d’estar per sobre d’itàlia, i al mateix nivell de frança, és esgotador. Tant, que les xifres de l’atur ja no espanten a ningú.
I és una vergonya, perquè segueix sent un escàndol internacional de primer ordre.
Ara, diuen que el govern ejpanyol ja no té problemes per vendre el seu deute, encara que més car que la resta de països del nostre entorn (i més enllà!). I per contra, qui té problemes per encolomar deute és la Generalitat.
El que no expliquen és que el deute ejpanyol el compra, majoritariament, la seguretat social ejpanyola. Però el deute de la Generalitat s’ha de vendre al mercat obert. És a dir, com sempre: ejpanya la paguem entre tots; però a nosaltres que ens donin.
Per si no s’ha acabat d’entendre, o jo m’he explicat malament, ho tornaré a explicar d’una altra manera: a ejpanya, els diners de les pensions s’està invertint en el deute del propi estat ejpànyol.
És a dir, per si el forat no era prou gros, encara l’estan fent més gran.
Les pensions, s’havien de garantir amb els fons propis de les aportacions dels treballadors. Havia de ser una mena de compte d’estalvi separat de la resta dels comptes de l’estat. I aquest fons es podia fer treballar als mercats internacionals per a treure alguna rendibilitat.
Rés d’això.
Les nostres aportacions a la seguretat social s’estan fent servir per “tapar” el forat econòmic de l’estat ejpanyol. Que hores d’ara, sumant, deu ser una bomba amb l’espoleta carregada i sense cap control.
Qualsevol sotrac dels mercats, una altra vegada, ja no tindrà cap mena de solució. La intervenció i el fons de rescat seran imprescindibles.

Els senyors convergents continuen a la seva,... i a la ceba.
Però no a la ceba en termes de país (allò de “ser de la ceba”), no, en termes de curts de gambals.
Van arribar a proclamar que estaven per la feina de fer un referèndum. Però... va ser prou que sortís la camacho a dir que si convergència seguia per aquest camí faria impossible un pacte, per a què li donessin la volta al discurs com a un mitjó.
I no estic inferint que convergència vulgui pactar amb el pp a Catalunya.
El que infereixo és que van vendre que la seva estratègia era esperar fins al 2012 que guanyes el pp sense majoria, per obligar-los a “pactar”.
Clar, si tens el pp de cul, aquesta estratègia perilla. El millor, per tant, és tenir el pp content!. Així, si el pp està content amb ells, el 2012 es deixaran “extorquir” i deixaran anar algun peixet al cove.
A vegades sembla que tinguin unes estratègies molt “d’estat”, molt elevades, i en realitat són més transparents i simples que un paper de fumar.
No canviaran mai. Quan més parlen, més haurien de callar.
Després, això si, ens donaran lliçons de seny a tots els demés.
Un dia tiraré d’hemeroteques i faré un recull de totes les estratègies que, des del passat 10 de Juliol, ens han arribat a voler vendre. Per acabar, no volent-nos vendre rés, tret de molta fe i paciència.
Impresentable!
De veritat: si algú pogués fer un exercici d’abstracció per observar el país i els seus actors polítics des d’una distància suficient com per guanyar imparcialitat, al·lucinaria de com d’invertides són les nostres apreciacions respecte de la realitat.
Només cal fer un simple exercici d’anàlisi, que tothom està capacitat de fer: mirem els (mal anomenats) anys de la transició, i fem un recull de les posicions i actituds dels actors de l’època. De seguida ens adonarem que els que semblava que tenien raó, els que semblaven més “assenyats”, estaven equivocats. I la prova és que aquells són els que ens han portat on estem.
I que no em vinguin amb la història del “possibilisme”.
Perquè, si el que mana és el “possibilisme”, així ens va. Més dosis de “possibilisme” i només ens quedarà escollir un taüt ben maco.
Potser que ja va sent hora que es fotin el “possibilisme” pel cul. I perdó pel llenguatge.
Farem, com deia aquell que s’estava morint, quan algú l’intentava animar i li deia que tenia bon aspecte: “Si, seré un cadàver amb molt bon aspecte”.

La situació econòmica a la Generalitat deu ser, de ben segur, molt fotuda.
Només cal veure la qualitat dels assessors que té el President.
No us ho perdeu: li fan estirar el mandat per a guanyar temps de campanya i me’l envien a la xina, a posar-se una medalla. Allò més fotut de la situació és que a ningú se l’hi va acudir investigar una mica l’empresa amb la que es volien posar la medalla.
Cagada!!
Per acabar-ho d’adobar, els plega la SONY!
Un altre gran èxit de campanya!! Si volia aconseguir un miler de llocs de treball, potser hagués estat millor negociar amb SONY, amb els diners que s’haguessin estalviat del viatge a la xina.
I, per si no en tinguessin prou, algú s’ha recordat tard que hi ha programada una vaga general.
Mare de Déu, senyor!!
Potser li hagués sortit més a compte fer les eleccions a l’Agost.
Després, uns altres, em diran que no m’agrada en montilla per què sóc racista!!
A mi el que no m’agrada és l’estupidesa!

I com sempre, pel mig, les enquestes.
Ai!!... les enquestes!!
I vinga a donar-li voltes a les enquestes!
I ara resulta que ni convergència té majoria, ni esquerra s’ensorra.
I ara resulta que el psoe, se la segueix foten.
I ara resulta que els que no comptaven per a ningú (Rcat) hi apareixen, i els reis de la democràcia participativa (ja sabeu, aquells que són tan “mediàtics”) no surten per enlloc.
I ara resulta que en Carretero és menys conegut que en Laporta, però millor valorat.
I ara resulta que, ja se sap, el grup godó no “traga” en Laporta i afavoreix Reagrupament.
I ara resulta que tots aquells que han estat remenant enquestes per a poder repartir merda tots aquests mesos, no saben exactament com posar-se la llengua al cul.
I ara resulta que el gran López Tena potser es va equivocar quan va dir que “a més opcions, més vots, i millor per tothom” (potser no ho va dir així, és la meva transcripció lliure, però fidel).
I ara resulta que potser ser “mediàtic” i “caure bé” és possible que siguin dos conceptes diferents.
I li donarem voltes, i voltes!
Per arribar a la trista conclusió que els vots disponibles, a dia d’avui, són els que són; que la credibilitat d’un personatge públic no és directament proporcional al seu grau de popularitat; que el país encara no està preparat per a ser “independent, el mes de Gener”; i que si algú es pensa que guanyarà unes eleccions a Catalunya amb el grup godó i el “periódico” en contra, o és imbècil, o ens pren per imbècils als votants.
No perdem més el temps.
Anem per feina, que n’hi ha, i molta.
Fem la campanya que hem de fer. Parlem de futur. Parlem del nostre futur lliure.
I sobretot, no prenem el pèl a la gent. És molt lleig!

... llum als ulls i força al braç.

ERRORS

2010-08-16T19:03:00.002+02:00

El senyor Hèctor López (HL) i el senyor Alfons López (AL) han parlat. O més ben dit, han escrit.
El primer, l’HL, per fer un escrit en el qual posa a caldo esquerra.
El segon, l’AL, per a deixar blanc sobre negre que no votaran l’artur mas.

Jo no sé com ho veuen ells.
Però si l’HL es pensa que escrivint pestes d’esquerra s’emportarà militants d’esquerra, i l’AL es pensa que tancant-se a votar en mas guanyarà militants de convergència, s’estan equivocant molt. Massa.
Bé, també pot ser que el que s’equivoqui sigui jo. Però, no ho crec.
Tret que es tracti d’un joc d’estratègia de tan alt nivell que jo no arribo a entendre: l’HL es postula per recollir vots de convergència, i l’AL d’esquerra.
És a dir, a l’inrevés.

Marcar aquestes línies tan clares només pot provocar un efecte també clar: ni els que resten a esquerra es passaran a SCI, ni els independentistes de convergència veuran SCI com un element que permeti el desplaçament de convergència cap a l’independentisme. A tots dos grups militants (esquerra i convergència) els ha sortit un “enemic”.

D’on volen treure els seus votants, doncs, aquests senyors de SCI?

Torno a insistir un altre cop.
L’operació correcta era que el senyor AL s’endugués simpatitzants i militants de convergència. De moment, que jo sàpiga, no he llegit a cap digital ni a cap confidencial, que això estigui passant. Per tant, no sé on arribarà aquest senyor, però la feina que havia de fer per eixamplar la militància netament independentista no l’està fent. Potser serà el primer cas que un personatge de la seva suposada dimensió (potser només tenia dimensió per als independentistes de fora de convergència) no s’emporta ni un mínim percentatge del seu antic partit.
L’operació correcta del senyor uriel bertran i del senyor HL, era acabar de “purgar” esquerra de “crítics”. I que jo sàpiga, no només no s’han endut militància si no que estan aconseguint que els que queden tanquin files i el partit s’enroqui. Una altra feina inútil.

La feina és eixamplar la militància independentista. I això, ara ja, només passa per cercar la munió d’autonomistes i federalistes desencantats, que sense cap oferta coherent amb els seus principis, seguiran votant convergència i psoe. Ho sento molt, però qui vulgui eixamplar l’independentisme s’haurà de treballar el vot dels simpatitzants “sobiranistes” d’aquest dos partits.
Això era el que s’esperava amb la incorporació del senyor Laporta, i sobretot del senyor López Tena.
I, insisteixo, això no s’està fent.
Resta pendent. I pel que sembla només es treballa el vot dels que ja eren convençuts.
Mal averany.

A tot això, i per si les coses no s’estiguessin fent prou malament, s’insisteix massa en la “unitat”.
Perquè?
Perquè aquesta insistència en que si es presenten dues formacions netament independentistes a les eleccions, serà un fracàs?
Qui ho ha dit que serà un fracàs?
Qui ha decidit que és un fracàs disposar de candidatures netament independentistes per escollir?

“Si no es posen d’acord, votaré convergència”, he llegit ja un munt de cops per internet.
Visca l’independentisme compromès que tenim al país!!
Jo sóc independentista. I no hi ha rés que m’agradi més, i que no m’havia passat fins ara, que poder escollir entre diferents formacions independentistes a qui oferir el meu vot.
Si uns no m’agraden, doncs en voto uns altres. Però el meu vot s’interpretarà com el que és: un vot independentista.
I tots hem de fer el mateix.
Si hi ha dues, o tres, o quatre formacions, votem la que més ens agradi, però votem independentista.

Votar mas, adduint el vot útil, o adduint la manca d’”unitat”, és una demostració: o de cinisme; o d’hipocresia. O de no tenir ni puta idea del que es vol!

Com ja he escrit altres cops, si hi ha “unitat” millor. Però si no n’hi ha també.

De totes formes, al final, quan fem l’anàlisi dels resultats, cadascun dels actors i figurants que estan hores d’ara desfilant per escena, ens hauran d’explicar quin paper interpretaven.
Perquè, amb els resultats a la mà, a més d’un se li haurà de demanar explicacions.

... llum als ulls i força al braç.

SUPÈRBIA

2010-08-08T16:22:00.002+02:00

En aquest blog hi he escrit moltes vegades sobre la supèrbia.
Fins i tot a l’himne de Catalunya, s’hi parla de la supèrbia.
Si hi ha quelcom que els Catalans no poden suportar és la supèrbia. No la podem suportar ni fora de les nostres files, ni dintre.

Dins del sac de defectes que els Catalans tenim (com tots els pobles del món) n’hi ha un (la supèrbia) que, per més que regireu al sac, no el trobareu.
Ja no sé quantes vegades explicar-ho. Els Catalans preferim ser “gilipollas” abans que “cabrones” (Ho escric en castellà per què quan algú la vol dir molt grossa ha de tirar de paraulotes en castellà. Si les paraulotes són en català, no sonen a paraulotes)

Us ho asseguro, no hi ha rés pitjor en política a Catalunya que tirar de supèrbia.

Aquest missatge va dirigit als nous messies de l’independentisme, i en especial al senyor Laporta i al senyor López.

El gran èxit “polític” del Barça del senyor Laporta (repassem, tots plegats, les hemeroteques) va ser, ni més ni menys, que aconseguir l’eficiència des de la humilitat.
Basar la força del grup en la feina ben feta, sense menysprear o menystenir mai ningú. Ni abans, ni desprès de guanyar un partit. Fos quin fos l’equip contrari.
L’antònim d’aquesta actitud és la supèrbia.

Per a un “franctirador” com el senyor López, un punt de (o molta) supèrbia pot ser i és una bona eina per posar de manifest els defectes de la política real. De fet, la supèrbia en aquest cas no s’aprecia per què la finalitat de la crítica pesa més que la forma com es realitza.
Dit en altres paraules, sense supèrbia no és possible fer de “franctirador”. La supèrbia és una eina excel·lent per a la crítica destructiva.
Però, ja em perdonarà, és la pitjor eina que és pot emprar per a construir.

Un projecte polític a Catalunya que no es basi en l’eficiència i la humilitat, o dit en altres paraules basat en la supèrbia, causa rebuig als Catalans.
Una força política que encara avui (i ja ho vaig dir fa una setmana) ningú sap què és exactament, no pot anar pregonant que es menjaran el món. No pot menysprear i menystenir totes les forces polítiques parlamentàries i extraparlamentàries, per què això és supèrbia.

Jo sóc Reagrupat, si.
Però jo també voto.
Igual que els milers de simpatitzants i militants de convergència i esquerra.
I el nostre vot pot ser per a les nostres formacions, o no.
Dependrà de que aparegui una altra formació que capti millor les nostres intencions, però sobre tot que no ens foti merda a sobre.
Per què saben vostès el que passa? Doncs passa que nosaltres creiem que no som rucs i que el dia que vàrem escollir les nostres opcions ho vàrem fer amb tota la bona fe del món. Creient, inclús, que no estem equivocats.
Si ara arriba algú i ens diu que tot el que hem fet fins ara no val per a rés i que ho hem fet tot molt malament, doncs...

Avui en una entrevista al diari Avui, el senyor López (com no?) hi diu la següent frase:
“El problema amb Carretero, i amb tothom, és que plantegen que la direcció triï els candidats i que després els militants els ratifiquin. I nosaltres pensem que va a la inversa. Per anar a la llista t'han de triar els propis companys, no t'hi ha de col·locar el partit, que és el que passa ara.”
Això de “... i amb tothom, ...” ja ho diu tot.
Generalment quan un creu que té raó i tothom està equivocat, .... malament.
L’entrevista aquesta, que volia ser una empenta per a la carrera d’aquest tres personatges, els cabarà d’enfonsar. I si no, al temps.

Per què, a més, si algú barreja la supèrbia amb la mentida, ja s’està col·locant fora del marc mental dels Catalans.
Tots els partits polítics a Catalunya (m’estic referint als seus militants i simpatitzants) creuen que les seves direccions han sorgit de les bases. I si això no fos suficient, com va dir Sir Winston Churchill “cada país té els governants que es mereix”.

Però si això anava dirigit a l’Associació Reagrupament (SC encara no sabem què és exactament), al senyor López li he de dir que jo, que no aspiro a cap càrrec públic (a diferència d’ell) he votat, un per un, tots els membres de la Junta Directiva (a diferència dels “associats” a SC, que ni l’han votada, ni tenen Junta Directiva). He votat els meus representants a les Coordinadores Comarcals (no sé si SC en té d’aquestes coses) i he votat la llista que la Junta m’ha proposat per a les eleccions, tot i aclarint que qualssevol de la llista pot recular llocs per a incloure-hi, si s’escau, independents de fora de l’associació o d’un altre partit en coalició.
A més vull aclarir, per què sembla que hi ha molta gent que no ho sap, que a la llista de Reagrupament hi ha entrat molta gent per què l’associació els ha demanat que hi entressin (sobretot senyores, per a complir amb llei). Per què de voluntaris convençuts no n’hi havia gaires.

Ens està dient, el senyor López, que ell ha estat (fins fa dues setmanes) a la direcció de convergència, sense el suport dels seus militants, anomenat a dit per algú?
Ens està dient el senyor López que aquesta forma de funcionar era vàlida, per a ell, fins fa dues setmanes quan la resta de la direcció del seu partit el va deixar amb el cul a l’aire?
I si la IP o la ILP haguéssin estat acceptades, ara no seria a SC? Seguiria sense ser vàlida la declaració unilateral? Què ha canviat de dues setmanes cap aquí?
Qui els ha escollit a ells (els reis de la democràcia participativa) directors i rectors de SC? A quina assemblea es varen postular i varen ser escollits?
Aclareixo: directors i rectors, no escollits per ningú, no del seu propi partit, no. Directors i rectors de tot el moviment independentista del país, incloent-hi les plataformes Decideix, que s'han de posar a la seva disposició en una "coalició" inexistent.
A la seva disposició per què tothom sap que ells (els tres) són un esclat de democràcia participativa i "savoire fer" polític, sense precendents en aquest país. És més, tothom sap que sense ells ni la democràcia ni la llibertat estan garantides per a ningú.

Mireu, és lícit donar lliçons. Però un espera rebre lliçons dels que en saben més o dels que ho fan millor. I els que en saben més, no necessiten dir mentides.
I haver de donar lliçons a “tothom”, tampoc sembla molt normal.
Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra. Si no és així: humilitat i eficiència.
I la supèrbia, per als castellans.

... llum als ulls i força al braç.

CASTELLS

2010-08-04T21:11:00.002+02:00

Com tothom ja ha opinat respecte del tema del senyor castells, ara faré jo el meu resum. Que no coincideix, ni de lluny, amb el que expliquen quasi tots.
Resumint, la versió “oficial” és que en castells marxa per què n’està tip de què el “psc” sigui un zero a l’esquerra per al psoe.

Ara us explicaré el que jo penso.
Penso que un dels personatges que més ha tocat els collons, dins del partit i de cara a la galeria, en les relacions entre el “psc” i el psoe ha estat en castells.
Penso que arribat el moment de presentar la proposta de llista electoral a madrit (pensàveu que només les aproven aquí?) per al seu vist i plau, han dit que “preferirien” que en castells no anés tan amunt a la llista o, inclús millor, que no hi anés (us en recordeu d’en maragall?).
Penso que quan el senyor montilla li ha explicat al senyor castells el que passava, li ha fet saber que l’estaven posant en el compromís d’haver-lo de fotre fora o augmentar les desavinences amb madrit.
Penso que en montilla li ha explicat a en castells que no solament estava en joc la posició d’en castells, si no que ja havia arribat un punt que madrit no admetria més “desavinences”, i per tant estava en joc la seva pròpia posició (la d’en montilla).
Penso que en montilla li ha explicat a en castells que a madrit preferirien fer tornar la chacón per a rellevar-lo a ell.
Penso que en castells, davant l’alternativa de tenir la chacón reorganitzant el “psc” i acabant-lo de convertir definitivament en psoe o de mantenir en montilla com a mal menor, ha preferit acceptar no anar a la llista.
Penso que, un cop presa la decisió, en castells va entendre que si el “psc” sense el “catalanisme recalcitrant” seguia obtenint un bon resultat a les eleccions, el procés d’eliminació del “psc” no tindria aturador lògic.
Penso que, aleshores, en castells va entendre que aquesta operació havia de tenir un cost electoral per al psoe.
Penso que l’entrevista a l’AVUI la va concedir amb la idea d’aportar munició de sobres a la competència, per poder “ensorrar” el “psc” a les properes eleccions.
Penso que en castells va entendre que si convergència feia servir adequadament la munició, les causes de l’ensorrament serien fàcilment emprades pel “sector catalanista” per a forçar un canvi dins el “psc”.

Fins aquí el que penso sobre els fets que ja s’han produït.

Ara, el que penso sobre els fets que encara s’han de produir.
Penso que la davallada del “psc” a les properes eleccions serà llegida, des de madrit, com la conseqüència lògica de totes les sortides de to del “sector catalanista” que han alimentat l’escletxa entre la política ejpanyola i la política catalana.
Penso que a madrit consideraran que tota aquesta manca de “disciplina” i “desafecció” expressada públicament pel “sector catalanista” haurà estat la causant de la bufetada.
Penso que el psoe considera que el “psc” s’ha de mostrar molt més solidari (en el sentit de sòlid) respecte del psoe (recordeu el País Basc?).
Penso que la davallada a Catalunya, en vistes de les properes eleccions a ejpanya, forçaran el psoe a eliminar tota “desafecció” pública entre “psc” i psoe, i que això, des del punt de vista de madrit, només pot passar per la dissolució efectiva del “psc”.
Penso que si el “psc” s’ensorra serà l’excusa perfecta per al psoe, per dissoldre el “psc” i reforçar “l’unitat” del partit fent nítidament visible que de psoe només n’hi ha un.
Penso que el retorn de la chacón i d’en corbacho ja està previst, per fer-se càrrec del psoe de Catalunya, per a desprès de l’octubre o de l’aprovació dels pressupostos ejpanyols cap al novembre (o quan sigui).
I penso que convergència i unió pactarà l’aprovació dels pressupostos, a més, amb la condició del desembarcament dels susdits chacón, corbacho, i companyia a Catalunya, per què penso que això, a convergència i unió, l’interessa (li posa les coses molt fàcils aquí).

Això és el que penso.
També em puc equivocar, però.... no ho crec.

... llum als ulls i força al braç.

REAGRUPAMENT

2010-08-02T21:28:00.003+02:00

Ara toca una mica d’anàlisi i també d’autocrítica.

Quan criticàvem esquerra, i especialment en carod, sempre hem emprat el terme CREDIBILITAT.
El moment en el que ens trobem, ho demostren les enquestes (una altra vegada), no demana UNITAT.
La UNITAT és bona, però no és essencial. Si es pot aconseguir, millor. Però si no, el procés tampoc s’aturarà, és ja imparable.
De la mateixa forma que el psoe empra la “unitat” per rebaixar i aigualir la reivindicació fins a nivells inútils, també és possible emprar-la amb altres finalitats.

Des del meu punt de vista, la formació de Reagrupament es va consolidar per dos motius fonamentals importants.
En primer lloc, per a oferir a la ciutadania una alternativa política que tingués la independència com a objectiu prioritari irrenunciable.
En segon lloc, per denunciar (he dit denunciar) la forma irresponsable i essencialment antidemocràtica de fer política al poder que hi ha al nostre país.

El primer objectiu incloïa, per extensió, una sèrie de fites que, lògicament, són necessàries per aconseguir l’objectiu final.

Un, la difusió del missatge independentista i per tant la desmitificació del fet. I en això no hem fallat. En absolut. El debat és al carrer.
Accepto que algú em digui que això ho han aconseguit les Consultes de les plataformes Decidex.
És cert.
Però no admetré que ningú negui que les Consultes, sense LA GENT de Reagrupament no haguessin arribat on han arribat.

Dos, amb l’aparició d’una alternativa clarament independentista, forçar la posició dels partits nacionals (he dit nacionals) cap a posicions pròximes.
Aquest punt també l’hem aconseguit.
Per primer cop en la seva història, esquerra es presenta a les eleccions dient que no pactarà amb ningú que no vulgui fer efectiu el Dret a Decidir en la propera legislatura.
I per primer cop en la seva història, convergència es presenta a les eleccions “prometent” que “lluitarà” pel Dret a Decidir.
No està malament. (Cap dels dos tenors polítics havia aconseguit quelcom semblant, inclús situats en posicions molt elevades dins aquests partits).
Jo, si m’ho permeteu, no penso fer política ficció en aquest tema, i no permeto que a mi me la facin. Algú dirà que això no ho ha provocat Reagrupament, i que haguéssim arribat on som igualment. Però jo només constato que això no havia succeït fins a l’aparició de Reagrupament. I si no, em remeto a la teoria del caos.

Tres, sempre es va dir que era una necessitat evitar que un tercer tripartit es pogués repetir. La idea era que Reagrupament entrés al parlament del zoo com una falca entre el psoe i esquerra, de forma que no fos numèricament possible la repetició d’un altre tripartit.
De moment, atenent a les enquestes, el tripartit no sumaria. I, com hem dit, un dels partits necessaris ja ha dit que encara que sumés, no el formarien.
Els càlculs no comptaven amb una majoria absoluta de convergència i unió. Però, que consti, que ningú pot afirmar que aquesta majoria l’aconsegueixi per mèrits propis. Inclús els convergents haurien de reconèixer que aquesta majoria els cau del cel per demèrits dels adversaris.
Per tant, tindran una majoria bastida de palla, amb un vot útil de l'independentisme que tard o d’hora els passarà factura.

Per tant, doncs, el primer principi fundacional està en marxa, amb alguns dels seus objectius aconseguits. Fent balanç, podem estar contents.

I ara l’autocrítica.
En el segon principi fundacional és on ens hem equivocat. I en alguns moments, ens hem equivocat molt.
Per començar semblava que reclamar la regeneració de la vida política exigia muntar una organització que no tingués rés a veure amb els partits polítics habituals.
En principi, sembla lògic. Si volem denunciar les pràctiques antidemocràtiques dels partits, no ho podem fer en forma de partit.
Això, ja em perdonaran, s’ha demostrat que no és possible. I a més suposa una exigència tan bèstia que és molt difícil que acabi sortint bé. En Robespierre, al final, ho va acaba entenent.
És més, és fàcilment demostrable que la corrupció no és inherent als partits, si no a la forma com aquests treballen i, sobretot, a l’ocupació del poder.
Els partits no són dolents per si mateixos. Només els mecanismes que l’articulen poden donar lloc a la corrupció. I en molts casos rau en les persones i el seu ús del poder.
Dit d’una altra forma, un partit que no toca poder és difícilment corrupte. I si ho és, és el seu problema.
La corrupció que és necessari combatre és aquella que s’aprofita del poder, que s’aprofita del diner públic.
En aquest tema, Reagrupament, volent ser “més papistes que el papa”, ha fet el ridícul. Ha compromes la seva credibilitat, i ha posat en perill tot el seu ideari.

No és possible tenir un partit, associació, o col·lectiu TRANSVERSAL, fort i cohesionat, en un règim assembleari pur.
Quan un grup de gent comparteixen una ideologia clara, l’assemblearisme és viable (al país hi tenim exemples que estan funcionant bé).
Però quan no hi ha, ni es vol que hi hagi, una ideologia, no es pot ser cent per cent assembleari. S’ha d’acceptar un cert grau de control per part de la direcció.

Què Reagrupament vulgui ser i sigui transversal, no és un error. És molt i molt important que ho sigui.

I a tots aquells que critiquen que es va començar volent llistes obertes, i es va acabar tancant-les els he de dir que provin ells d’aconseguir una llista electoral “amb cara i ulls” partint de més de mil persones cada un amb les seves pròpies idees, i que la immensa majoria no es coneixen entre ells.
És impossible evitar que a les llistes apareguin personatges amb la capacitat d’ensorrar la credibilitat de l’associació en una sola tarda.
Ho sento molt, no hem estat a l’alçada de l’assemblearisme que vàrem vendre inicialment, però ens hem adonat que preferim violar aquesta regla interna a col·locar persones no vàlides al parlament de Catalunya.

El nostre gran problema és que no ho hem sabut explicar. No hem sabut dir que aquest plantejament inicial, purament organitzatiu, purament intern, que no posa en qüestió ni nega cap dels dos principis fundacionals, no hem sabut dir que era un error.
A Reagrupament li manca comunicació. Li manca ambició.
En Carretero, a mi m’ho sembla, deu creure que ser personalment ambiciós és negatiu. I no ho és. No ho és si la causa és noble.
L’ambició, com els ganivets, són eines útils si es fan servir per a causes útils. Encara que també puguin servir per robar.
En Carretero és un líder, però és un líder que no vol ser líder.
Això doctor, ho hem de corregir.
També fumar és dolent, i fumem oi?!

Crec fermament que no hem traït ningú. I menys al país.
Més aviat el contrari. L’ànsia per aconseguir els objectius de país ens va fer cometre errors.
Per sort, ara, s’han corregit.

Però encara tenim una gran assignatura pendent. És l’assignatura de la comunicació.
On és Reagrupament front al cas Palau, on és Reagrupament front al cas Pretòria, on és Reagrupament front a la comissió del parlament del zoo que havia de servir per denunciar el corrupte finançament dels partits. On és Reagrupament per a demostrar per a què s’ha de regenerar la política.

Jo també crec que el segon punt fundacional era necessari i essencial.
Però no siguem tan simples. La regeneració aplicada a la vida pública, al poder.
Les organitzacions que no toquen poder, no poden ser, en aquests moments, un objectiu, per què és el millor sistema per a buscar-se enemics on no n’hauríem de tenir. I engegar una “regeneració de la societat” no ens correspon a nosaltres.

Començava parlant de la unitat.
I ja ho he dit, la unitat no ho és tot.
La clau de l’èxit és, i ho ha estat sempre, el sentit comú. Que n’hi ha que diuen que és el menys comú dels sentits.
Sentit comú. Prenem-ne unes quantes dosis, abans i desprès de cada àpat.

... llum als ulls i força al braç.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR (II)

2010-07-31T14:27:00.003+02:00

Deixeu les Coordinadores de les Consultes en pau!!

Desactivar Reagrupament pot ser un objectiu polític legítim. Per a alguns.
Però desactivar les Coordinadores serà una gran demostració d’autoodi, d’aquelles que feia temps que no es produïen.

A les Coordinadores hi havia gent de tota mena, molts Reagrupats, però també d’altres formacions com convergència, unió, esquerra, iniciativa, i fins i tot del psc (del psc, no del psoe). D’això en puc donar fe.
En molts casos, s’ha de dir, aquestes Coordinadores no haguessin funcionat sense la col·laboració de convergents i republicans. (Algú ho havia de dir!)
I puc garantir que ni convergents, ni republicans, ni Reagrupats, en cap moment, vàrem intentar capitalitzar l’èxit organitzatiu. Ho puc garantir, al menys, en tots els casos que jo he conegut personalment.

La pretensió de fer treballar les Coordinadores per una “opció política” és un error que només pot portar a la destrucció de l’organització de les Consultes.
Una organització exemplar, per la seva composició, i que s’ha de mantenir al marge del joc polític vergonyós que ja fa dies que dura.

Senyors,
Les Coordinadores de les Consultes han de ser “sagrades”. S’han de mantenir al marge del “joc” polític.
Les Coordinadores de les Consultes han de ser el lloc de trobada on la gent de totes les tendències, al marge dels seus propis partits, es puguin aplegar per a donar valor a la DEMOCRÀCIA.
No podem confondre fins a l'infinit. Cap partit polític no pot suplantar el paper de les Coordinadores. Donar color polític a les Coordinadores és, des de qualsevol punt de vista, el millor mètode per a destruir-les.

Les Coordinadores, sorgides des de baix, reclamen el DRET A DECIDIR.
I els partits poítics, per la seva banda, han de proposar la forma d’exercir-lo.
Però barrejar totes dues coses, només pot ser negatiu.

Aquí n’hi ha més d’un que està perdent els papers a marxes forçades. O té molta mala llet.

... llum als ulls i força al braç.

POSEM FIL A L'AGULLA

2010-07-30T21:52:00.003+02:00

Posem fil a l’agulla, i posem-lo ràpid!
Per què l’operació dels tres tenors està causant un gran mal al moviment, encara que no ho sembli des d’alguns punts de vista.
Les coses no s’han fet bé. I, bàsicament, no les han fet bé ells.

Insisteixo: si es tractava d’aprofitar les circumstàncies per a donar una empenta al moviment independentista en benefici de l’objectiu, la seqüència dels fets ha estat incorrecta; si, pel contrari es tractava de capitalitzar el moviment existent en benefici d’una candidatura, la seva, està clar que els passos s’han fet correctament.

En l’anterior escrit ja vaig explicar la meva opinió.
Però, atenent a alguns altres comentaris que he sentit i llegit, i deprés de veure l’entrevista al senyor Laporta, també puc contemplar un altre escenari. Encara que aquest és, potser, pitjor que l’altre.
Potser que només es tracti d’oportunisme polític.

En López Tena és un personatge d’èxit.
Quan s’ha encarregat d’algunes Consultes, els seus resultats han estat els millors. No hi ha dubte.
Els seus plantejaments respecte del problema Catalunya-ejpanya, tampoc hi ha dubte que han ajudat molt a la conscienciació de molta gent.
Però, en els últims temps, els seus plantejaments polítics han fracassat.
Es pot dir, i s’ha de dir clar. Els plantejaments polítics d’en López Tena no ens han portat enlloc. Fora de les Consultes, les seves estratègies, totes elles molt sonades, han fallat estrepitosament.
Si es tractava de posar en evidència els partits parlamentaris, no feia falta muntar els espectacles que varen muntar. Cada dia, des de fa temps, hi ha hagut algú que li ha preguntat què hi feia ell en un partit com convergència.

En Bertran és una incògnita.
Per a mi és una incògnita des de fa temps. I en aquest blog segurament es podria trobar més d’un lloc on he dit el mateix que dic ara: és una incògnita.
No vaig entendre quin va ser el seu paper en la ruptura de Reagrupament quan encara era a esquerra. La presentació de la seva “alternativa”, competint amb Reagrupament, només va aconseguir restar forces. (Us sona?).
L’Uriel fa temps que va prendre les Consultes com una forma de promoció política. Ell, no se sap com, era a la Coordinadora. Qui el va posar allà, encara ara no ho sap ningú.
Però el que està clar és que, vist l’èxit de mobilització de les Consultes i el seu paper en la Coordinadora, ha cregut que pot emprar les comissions locals per a donar suport al seu propi projecte polític.

I per fi, en Laporta.
En Laporta té una cosa molt valuosa: ambició.
Un home que està disposat a què “li trenquin la cara” per les seves idees és difícil de trobar avui dia.
S’ha de reconèixer que la seva capacitat per suportar l’escarni públic, ratlla l’heroïcitat.
Per això, i no per una altra cosa, en Laporta era un fitxatge immillorable per a Reagrupament.
En un partit en què el “líder” no vol ser líder, i on tothom ho fia tot al criteri del “líder”, en Laporta hagués estat el rei. Reagrupament té un dèficit de lideratge. No intern, on Carretero no té rival, si no de cara a la galeria.
Però en Laporta té un petit problema, i és que fora de la cantarella que ha sabut memoritzar, no domina cap disciplina de les que són necessàries en política. S’ha d’envoltar de gent que les dominin o les entenguin i que, com ell, també siguin ambiciosos.
Tots els seus problemes al Barça, són fruit d’aquest petit dèficit. Es sap envoltar dels millors, però en un galliner el nombre de galls ha de ser el just.

En definitiva l’estratègia és clara: en Laporta posa la cara; en López el “maquiavel·lisme” polític necessari; i en Bertran, l’organització de les Consultes.

I què hi pinta Reagrupament en tot això?
Rés.
Per a aquests senyors, si això va en serio, Reagrupament és, bàsicament, una nosa. És una nosa, per què el segon principi fundacional de Reagrupament és la regeneració de la política.
I clar, del trio, dos són polítics professionals.

No dubto que, els dos, li han explicat el pla molt bé al Laporta.
No dubto que en López Tena té la capacitat, més que suficient, per enlluernar a en Laporta. I que en Bertran li haurà explicat l’enorme potencial de les coordinadores de les Consultes.
I tampoc dubto que de Reagrupament, ni en López Tena ni en Bertran, no en volen sentir a parlar. (Ho sé per experiència)

Així doncs, com hem de posar fil a l’agulla?
Doncs fent les coses bé. Bé, des del punt de vista de la causa independentista.

Per començar, els tres tenors han de fer via en el partit d’en Laporta. Dins Democràcia Catalana que facin el que considerin més oportú. I, sobretot, que s’adrecin a un electorat que no tingui ja un marc referencial dins del propi moviment independentista.
No serveix per a rés barallar-se pel mateix electorat.
Democràcia Catalana ha de cercar els seus militants, preferentment en bosses de convergència i, atenció, de la social-democràcia.
I si pesquen o repesquen gent d’altres organitzacions de l’independentisme, doncs millor per tots.
Hores d’ara enfonsar més esquerra, no serveix tampoc per a rés.

Per continuar, la “coalició” no l’han de controlar ells. És una COALICIÓ, o no?
Doncs si és una coalició, ells no són qui per decidir com s’han de presentar les llistes, o en qualitat de què s’hi presenten els candidats. O, ni tan sols, quin dia s’ha de fer una assemblea. Assemblea per a què??
Si és una coalició, han de ser els partits que hi concorren els que fixin l’ordre del dia.

Abans he dit que l’ambició és una característica valuosa. I ho és, sempre que la fi s’ho valgui.
Ni en López Tena ha fet, fins ara, rés que mereixi un monument.
Ni en Bertran pot comptar amb les coordinadores de les Consultes (que també seria un gran error).
Ni en Laporta és un crack que pugui donar lliçons a ningú.

El que he vist i sentit fins ara em recorda allò que deia un molt bon professor de matemàtiques que vaig tenir de jove: “malpensa, i encertaràs”.
Però si no estic encertant, puc afirmar que les coses s’estan fent molt malament.
I, la veritat, no sé què és pitjor.

... llum als ulls i força al braç.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

2010-07-29T01:03:00.000+02:00

Els tres tenors de l’independentisme Català s’han posat d’acord per “muntar” una “coalició” de tot el moviment independentista.
Fins aquí, molt bé. Ja era hora, podríem dir.

El cas és que, els tres, es postulen públicament sota una "coalició", de moment, inexistent, perquè que es sàpiga només la formen ells tres, i en paral·lel munten un altre “partit” Democràcia Catalana (de moment l’escriuré en majúscules) del qual només es sap que l’ha muntat el senyor Laporta.
Fan signar catorze mil persones, adherits i pagadors, a Solidaritat Catalana Independentista (la “coalició”). I als tres dies, tornen a demanar adhesions i pagadors a Democràcia Catalana (el “partit”).

Jo ja m’he perdut!
Digueu-me desconfiat, o el que vulgueu, però, de veritat que m’he perdut.
Quan algú s’adhereix a Solidaritat Catalana Independentista, on s’està adherint? I quan paga, on van a parar els diners?
El senyor López Tena, milita al “partit” d’en Laporta? O, és un independent a la “coalició”?
I el senyor Bertran?
Diuen que Solidaritat Catalana Independentista farà una assemblea l’onze de setembre per a definir la llista electoral. A partir de quins candidats?
Democràcia Catalana té llista electoral? Quan la prepararà?
Tots els adherits a la “coalició” passen a engreixar les llistes d’adherits del “partit”?
Així doncs, Democràcia Catalana encapçala i dirigeix Solidaritat Catalana Independentista?
O, fins que els tres tenors no aconsegueixin els suports virtuals que els permetin manar (és dir fins a finals de Setembre) no començaran a “negociar” amb altres partits, associacions, i plataformes?
No serà massa tard?

Per més voltes que li dono, no me’n surto. Segueixo sense entendre rés.
És més, quantes més voltes li dono, més dubtes tinc.

Sabeu que en penso?
Doncs penso que tota aquesta gran operació és un muntatge per garantir la majoria absoluta de convergència, i aturar una davallada més gran d’esquerra.
Això és el que penso.

Penso que aquests tres tenors estan muntant una operació de divisió amb dos objectius clars: un, limitar la pèrdua de vots d’esquerra; dos, garantir que els vots perduts per esquerra no van a parar a un únic partit, per a assegurar la majoria de convergència.
Si esquerra, com diuen totes les enquestes, perd, posem per cas, 10 escons, i apareix una única formació capaç de recollir tots aquests vots, els 10 escons els recull la formació alternativa.
Però, si els mateixos vots els recullen dues o més formacions, gràcies a la llei electoral que tenim, cap d’aquestes formacions pot aconseguir més enllà de 1 o dos escons (anant molt bé).

Enfront de la divisió, molts votants d’esquerra valoraran el vot al seu partit com un vot útil.
I la majoria absoluta de convergència no se’n ressent.

Per què ho penso?
Doncs ho penso per què, de moment, aquests senyors només han fet una crida a un segment de persones que ja “militen” en altres formacions independentistes.
Dit en altres paraules, aquests tres senyors només s’han adreçat, de partida, a recollir adhesions de la gent de Reagrupament, Catalunya Acció, Suma Independència, CUP, etc...

Que perquè dic que només han fet una crida al segment ja militant en aquestes formacions?
Per què el primer que han posat en marxa ha estat la “coalició”. “Coalició” que només pot estar adreçada als membres de les esmentades formacions, que som els qui sempre hem demanat l’existència d’aquesta “coalició”.

Si s’haguessin volgut adreçar a un altre segment, el que haguessin fet és presentar primer el partit. Presentant primer el partit, la tirada de canya l’haguessin fet als militants de convergència i d’esquerra. A aquells militants els haguessin donat una nova opció “equidistant” a tots dos partits, de forma que l’objectiu preferent, l’objecte de l’alternativa seria recollir el vot insatisfet d’esquerra i el vot independentista de convergència.

Però això no ha passat en la seqüència útil, si no a l’inrevés.
Primer s’ha presentat la “coalició” i després el “partit”.
Primer s’han recollit suports en el món independentista (on no feia falta), i després es muntarà un “partit” amb aquesta mateixa gent.
Amb aquesta operació, amb aquesta seqüència, no s’obre cap nou segment d’oportunitat.

Dit d’una forma més gràfica, i emprant un símil pescador.
Si els dos destacats membres de convergència i d’esquerra, amb l’ajut del senyor Laporta, munten primer el "partit", és evident que el que fan (inclús sense voler) és tirar la canya a les aigües de tots dos partits, esquerra i convergència, per captar la gent que, com ells, no se sent representada en aquelles organitzacions.
Però si aquests tres senyors el primer que fan és presentar la “coalició”, el que estan fent és tirar la canya en les aigües de les altres formacions independentistes, les quals són plenes de partidaris de la “gran coalició”.

Sabeu el que és una “OPA hostil”??
Doncs això!!

... llum als ulls i força al braç.

GUERRA BRUTA

2010-07-17T23:35:00.000+02:00

Les clavegueres s’han començat a omplir, baixen plenes.

Convergència ha posat en marxa els “mecanismes del poder”.
L’objectiu, un cop comprovat que el psoe no és enemic, són esquerra i Reagrupament.
L’estratègia, fàcil de coordinar, és la divisió infinita de l’independentisme.

No us enganyeu.
Aquesta divisió no és natural. És una divisió calculada i ben alimentada.
Convergència necessita “sobiranisme al carrer” per a tenir bons resultats. Però, no més del que poden i volen digerir. Independentisme fins al punt just que faci mal al psoe, però no els faci mal a ells.

Els darrers moviments de certs personatges, molt coneguts, en l’àmbit independentista, i d’altres personatges que ja porten temps dividint sense cap explicació plausible, només poden tenir una explicació.

Digueu-me esquizofrènic, però ja veureu com el temps em donarà la raó.
Auguro una divisió tan bèstia de l’independentisme que no acabarem traient ni un escó a les properes eleccions. En contraposició amb una convergència amb majoria absoluta.

No digueu que si l’independentisme està dividit és per què el personal que l’encapçala és inútil.
La realitat és, ni més ni menys, que hi ha una bona colla de submarins treballant per als convergents en el moviment independentista.

Sempre s’ha dit que ha de sorgir un moviment independentista transversal que aculli a tothom que considera la llibertat del nostre poble com la prioritat número 1 que tenim.
Estem farts de sentir com tothom demana la “unitat de l’independentisme”.
Però a l’hora de la veritat hi ha tot un seguit de personatges que s’incorporen al moviment, però fugint des del primer moment d’aquesta famosa “unitat”.
El més normal seria que aquests personatges, que passen al moviment convençuts que s’ha de fer quelcom, s’afegissin a les organitzacions actives més afins a ells. Que n’hi ha per a tots els paladars, per exquisits que siguin. Us ho asseguro.
Però no. S’hi apunten per a fer-se el seu propi racó.
És ben curiós que l’únic espai polític en què no val el “vot útil” sigui l’independentisme. No pot ser. No és normal.
No potser que algú que cregui que la llibertat del seu país és una prioritat, no trobi una associació, plataforma, o partit que el pugui acollir. No pot ser. No és normal.

Això és una estratègia política ben coneguda. I molt provada.

O comencem a identificar clarament l’enemic, o ens acabaran anorreant.
Direu que el nostre enemic és ejpanya, i que no s’hauria d’anar contra aquells que “s’estimen” el país. Però sembla que convergència només estima el país quan mana. I si amés, no volen la llibertat de Catalunya, pot ser que el problema que tenim és que no hem sabut discernir qui és el nostre autèntic enemic.

Deixo, des d’ara, d’actualitzar aquest bloc.
No em declaro en vaga. Deixo aquest apunt a la capçalera, com a referència.
Segons com es desenvolupi tot això, els següents apunts seran per a començar a dir el nom del porc.

... llum als ulls i força al braç.

UNITAT (II)

2010-07-14T21:50:00.000+02:00

Voleu “unitat”? Voleu un “mínim comú denominador”?:

DRET A DECIDIR

Només un no demòcrata s’hi pot oposar.
Qualsevol altra resolució és una presa de pèl.

Què el dilema és al carrer, no ho pot amagar ningú. Per molt que ho intentin.
Què aquest dilema s’ha de posar sobre la taula, és evident.
Què els “independentistes” són minoria, ja es veurà.
Què els “federalistes” són la Catalunya “real”, s’ha de demostrar.

L’únic sistema per a deixar les coses clares és exercir el Dret a Decidir.
Un Dret absolutament democràtic.

Si les nostres elits polítiques no volen que el poble hi digui la seva, l’única solució és canviar aquestes “elits” per unes altres, realment democràtiques, que ens garanteixin els nostres Drets.

Catalans,
Tenim un problema molt important: el dèficit democràtic que ens llastra no només prové de l’estat ejpanyol. Els nostres propis polítics fan de barrera de contenció a la demanda democràtica que ja no sabem com expressar, i ja anem esgotant totes les vies.
L’objectiu és el Dret a Decidir, la Independència vindrà després.
Per tant, el pas previ imprescindible és tenir una classe política que també vulgui que exercim el nostre Dret. No hi ha, de moment, cap altra sortida.

La Independència passa per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Aquest que hi ha ara, ja ens han demostrat per activa i per passiva que no volen escoltar-nos.

... llum als ulls i força al braç.