COSES DIVERSES

Com he dit altres vegades, les situacions provocades per esdeveniments transcendentals, com ara la resolució sobre el finançament, potser no aporten moltes solucions al país. Però serveixen per a fer quedar en evidència molta gent.

Ha dit el Conseller castells, responen als convergents, que convergència faria bé de tornar a la forma de fer política del senyor pujol.
Tota una definició palmària de qui són aquests del psoe, i de qui és el senyor castells.
Desprès d’hores i hores blasmant al senyor pujol, ara resulta que, per a ells, era un President com cal.
Al senyor castells li emprenya que es qüestioni el finançament, per què en el fons l’ha parit ell.
Han estat moltes hores per a fer quadrar els números “d’ejpanya” per a què ara vinguin quatre arreplegats i li trobin els defectes.

És igual, tampoc és que el senyor castells (recordo que passa per ser de “l’ala Catalanista” del psoe) sigui un bitxo rar dins el partit. La senyora badia (també de “l’ala Catalanista del psoe) acaba de votar pel senyor vidal-quadras el Parlament Europeu. Tant és que el tal vidal-quadras sigui el clatell més diabòlic de Catalunya. Tant és que la badia bases tota la seva campanya blasmant l’actitud de la dreta a Europa. Al senyor vidal-quadras li ha posat la cadira el psoe, de la senyora badia.
I no solament això, si no que la Presidència del Parlament se la repartiran a mitges entre el psoe (i els seus col·legues a Europa) i un dels sequaços dels, també diabòlics, bessons polonesos (d’aquells que també sortien als cartells del psoe).
És dir, el psoe no enganya. Han acomplert. Han votat, de moment, a quasi tots els que varen fer aparèixer als seus cartells electorals! Només faltarà en bush, per impossible, per què amb l’aznar i amb en berlusconi ja hi haurà oportunitat.

Un altre cas curiós és el senyor gordillo.
Ha escrit el senyor gordillo que “Un país que commemora una derrota és un país condemnat al pessimisme. Aquesta seria la conclusió de qualsevol extraterrestre que avui aterrés a Catalunya. [...]”
Potser el senyor gordillo és, també, dels que preferirien canviar la Diada Nacional al 23 d’Abril, i no commemorar-la l’Onze de Setembre. Si és així, vostè, senyor gordillo, encara no ha copsat de què va tot això. Amb tota la seva carrera i la seva erudició, encara no s’ha adonat que commemorem “la derrota” precisament per què no volem acceptar que hagi succeït. Com una manera de no passar pàgina, i seguir tenint l’oportunitat de convertir, algun dia, la derrota en victòria. Però, a més, per poder fer un reconeixement i homenatge a totes aquelles persones que es varen sacrificar en la defensa de les llibertats del país, que d’altra forma caurien en l’oblit.
Si, senyor gordillo, els Catalans no solament commemorem els nostres triomfadors, si no que a diferència d’altres pobles, també reconeixem l’esforç dels perdedors.
Potser, també per això, som diferents.
De fet al senyor gordillo fa ja un temps que no el llegeixo. No el llegeixo des que li vaig llegir aquesta frase dins una glosa que li feia al seu tiet mort:
“[...] Treballava sense límit. De fet, la meva família no sap fer res més que treballar. El meu pare i el seu germà en són un exemple evident d’aquesta generació d’immigrants que van venir a aixecar Catalunya, a pencar-hi. [...]”
Miri, senyor gordillo, jo no tinc rés ni contra el seu pare, ni contra el seu tiet, ni contra ningú de la seva família. Però atorgar-los-hi “l’aixecament” de Catalunya a tots el que varen venir “a pencar-hi” ho trobo molt agosarat. Ho trobo agosarat, i és una d’aquelles frases típiques que no he pogut sofrir mai.
El meu pare, el meu avi, el meu besavi, i així successivament, sempre varen treballar sense límit. Li ho asseguro. I la meva família, des de temps immemorial, no saben fer rés més que treballar. Ningú, mai, no els va regalar rés. Amb això, suposo, ja estem en pla d’igualtat amb la gent que va venir en qualsevol de les fornades migratòries.
Tant d’interès en reconèixer les ganes de treballar d’uns, i no dels altres, sempre m’ha resultat molt tendenciós.
Però afirmar que aquella gent varen “aixecar Catalunya” és una de les mentides més grosses que s’acostumen a dir sense pensar-hi, fruit d’una propaganda feixista que encara perdura.
Si tota aquella gent va arribar fins aquí, en el seu moment, era per què aquí hi havia prosperitat i al seu país no. Catalunya ja estava aixecada en aquell temps. I ho està (d’aixecada) des de fa molts i molts segles.
Mentre ara es diu que els “nous” immigrants venen aquí per escapar de la misèria dels seus respectius països, i tot el que es considera “progre” ho ha d’acceptar perfectament lícit, “l’antiga” immigració va venir a “aixecar” Catalunya.
Seguim amb els mateixos tics propagandístics inventats pel feixisme.

Una altra de molt bona és la del senyor huguet. Diu:
“Com vaig explicar en el consell nacional d’Esquerra en què es va votar l’aprovació del nou model de finançament, la mare de totes les batalles per Esquerra és aconseguir la majoria social, ideològica i política per tal de construir i proclamar l’Estat català. Per arribar a aquesta fi, cal guanyar milers i milers de batalles de la quotidianitat, les que aquell qui creu en el país fa diàriament a la feina, al lloc d’estudi, al bar amb els amics, al gimnàs... És la que anomeno la batalla del tallat. Són milers de batalles individuals en defensa del nostre geoentorn. [...]”
Per començar no entenc quina diferència hi ha, i què són exactament, una majoria “social”, una majoria “ideològica”, i una majoria “política”.
Senyor huguet, per a obtenir un Estat Català només fa falta una majoria “política”. És fàcil.
Per què si vostè pretén aconseguir el seu Estat quan tothom se’l estimi a vostè, quan tothom combregui amb la seva ideologia, i quan vostè tingui prou poder polític, ja podem esperar assentats.
Per aconseguir l’Estat Català només fa falta majoria política. I per aconseguir majoria política només fa falta credibilitat.
Li puc assegurar, senyor huguet, que jo a la feina ja intento guanyar batalles. Això m’apropa a l’Estat Català?
I els meus fills, ja s’esforcen a aprovar totes les assignatures a escola.
I al bar i amb els amics i la família, ni li explico les converses que es generen amb aquest tema.
Això del gimnàs..., li he de reconèixer que no ho he provat mai. Però si vostè ho diu, ho provaré. Tot i que crec que no...
A veure si ho deixem clar i Català: per a l’Estat propi només fa falta voluntat i poder polític.
Per aconseguir voluntat....
Per aconseguir poder polític, s’han de guanyar vots.
I els vots només es guanyen amb credibilitat.
Senyor huguet, és veritat que guanyant totes les batalles és fàcil guanyar la guerra. Però això no és habitual. Si tots els soldats poguessin guanyar les seves batalles, no es necessitarien generals, que són, a l’hora de la veritat, els que guanyen i perden les batalles.
Per què, encara que a vostè no li agradi la idea, les batalles i les guerres no es guanyen només amb carn de canó. Es guanyen, sobretot, amb estratègia i intel·ligència.

... llum als ulls i força al braç.