Ja tothom ha dit la seva, ara em despenjo jo.
Desprès de sentir autèntiques barbaritats sobre aquest tema, vull deixar el meu comentari sobre algunes qüestions que preocupen alguns i explicar les tres conseqüències que jo n’he tret de la Consulta.
Comentaris:
En primer lloc, fer notar que la proporció de falangistes sembla que és més gran entre el funcionariat de l’estat ejpanyol que en el gruix de la població. Seixanta manifestants sobre una població de milions, segur que representa un percentatge ínfim comparat amb el que es dóna entre els advocats de l’estat.
En segon lloc, constatar el de sempre: quan més s’omplen la boca de “estado de derecho” més s'hi pixen a sobre i diuen que plou.
En tercer lloc, dir-los-hi als que es preocupen tant per l’absència del “NO” que encara que la participació hagés estat molt més gran, a la vista dels resultats, el “SÍ” hagés guanyat igual.
En quart lloc, que salvant el fet que no era una Consulta “oficial” i que inclús alguns partits (com el psoe) havien estat dient que era il·legal anar a votar, el 40% dels ciutadans d’Arenys de Munt varen optar pel gest democràtic, entre ells seixanta persones que “NO” volen la independència, però són autènticament demòcrates. De l’altre 60% que no va anar a votar, ni jo ni ningú pot dir ni explicar per què no hi varen anar, o què haurien votat si hi haguessin anat.
Qualssevol que vulgui explicar el que vol aquest 60% de la població, està mentint com un canalla. O cerca excuses per justificar la seva marginació.
Si realment volen utilitzar el vot d’aquest 60%, primer han d’aconseguir que vagin a votar, i desprès han d’aconseguir que votin el que ells proposen.
En cinquè lloc, les regles del joc són les que són, no les hem posat nosaltres, però no es val a canviar-les com convingui: un 40% de participació ha estat més que suficient en altres “consultes oficials” i ningú no ha posat mai el crit al cel; un 96% és una victòria espectacular, que si hagés estat a favor del NO, cap dels que no volien la Consulta l’hagés desaprofitat.
Recordem que hi ha una sèrie de partits que donen com a vàlid un estatut que es va aprovar amb menys participació i amb menys percentatge a favor.
En sisè lloc, es demostra que a la gent li preocupen més coses que les que a alguns polítics d’anar per casa els agradaria. El 40% dels ciutadans d’Arenys de Munt van anar a votar en una Consulta “il·legal” per a demostrar la seva motivació. Posem aquesta preocupació en el rànquing dels baròmetres d’opinió, a veure en quina posició queda.
En setè lloc, s’ha comprovat la buidor de pensament en la que els grans partits del país estan instal·lats. I que, paradoxes d’aquesta pobra democràcia que tenim, aquells que més s’omplen la boca de llibertat, no solament són als que la llibertat els fa més por, si no què són els que més la reprimeixen. Com diu la dita ejpanyola “dime de que presumes, y te diré de qué careces”: quan més d’esquerres em proclamo, més conservador sóc.
I en vuitè lloc, s’ha tornat a demostrar l’oportunisme dels partits nacionals i, de passada, la seva ineptitud. Ara volen capitalitzar l’empenta d’Arenys de Munt. Però se’ls ha de recordar que això que s’ha fet ara, sempre es podia haver fet abans, tal i com s’ha fet. És dir, si ells no ho varen fer és per què són buits d’idees o, el que és pitjor, d’objectius.
Conseqüències:
La primera i més important és la d’aconseguir vèncer els complexes que portem a sobre.
Així com els 10Mil a Brussel·les va representar un punt d’inflexió, jo crec que molt important en aquest sentit, la Consulta d’Arenys de Munt suposa un altre punt d’inflexió, molt més important, en el mateix sentit. La prova és que ja hi ha un gran nombre de municipis que volen fer el mateix.
Catalunya vol SER. Al llarg de la història, Catalunya sempre ha tingut la voluntat de SER. “Som i serem...” diu la cançó.
I si fins ara no ho demostrava en la seva veritable magnitud, era pel complexament que, ja, s’està començant a esvair.
La segona, també molt important, és que un cop acabats els complexes l’únic que queda és la voluntat.
En un escenari de llibertat, la voluntat passa per sobre d’economies, de cultures, i de llegües.
Quan no hi ha complexes, hom ja no té de donar explicacions a ningú de, per què vol el què vol.
L’únic que val, l’únic que compta és la seva voluntat.
I si a més de la nostra voluntat, la voluntat de SER, tenim bons arguments econòmics, culturals, i lingüístics, la nostra causa no té més aturador que la universalitat d’obrir-nos al món sent nosaltres mateixos, i rés més.
La tercera, és que els partits polítics “clàssics”, per fi, han entès el missatge, o n’hauran d’acusar rebut i pronunciar-se. La centralitat ja no passa per on ells volen, passa per on nosaltres decidim que passi. Això és la democràcia. La situació forçarà a clarificar, un altre cop, qui hi creu en la veritable democràcia, i qui no hi creu.
Potser voldran endarrerir l’inici de la marxa, o potser intentaran marxar a la velocitat que els convingui més. Però, la gràcia de tot el que està passant és, precisament, que ara els partits “clàssics” ja no marcaran ni el punt de sortida, ni la velocitat, ni el punt d’arribada. Serà la pròpia societat, qui marcarà la pauta.
Això està garantit per la presència de les “mil” plataformes, què en algun moment tots hem criticat, i sobre tot per l’aparició de Reagrupament.
No vull ser “partidista”. No penso que Reagrupament faci un gran forat a l’arc parlamentari Català.
O potser si.
I serà aquest “o potser si”, el que forçarà els partits “clàssics” a prendre una posició clara sobre el fet nacional. S’han acabat les ambigüitats. El qui no es defineixi, pot ser que no surti a la foto.
Sense complexes, expressant d’una forma clara la nostra voluntat de SER, i amb els partits polítics competint per liderar aquesta voluntat, ni ejpanya ni ningú ens podrà aturar.
Sense complexes, qui vulgui liderar ens haurà d’explicar quin país vol per al futur.
I sense complexes, nosaltres podrem decidir qui ens convençut i qui no.
... llum als ulls i força al braç.
divendres 18 de setembre de 2009
diumenge 13 de setembre de 2009
PAROXISME DEMAGÒGIC
Això dels comunistes, socialistes, i progres ejpanyols no té nom.
Quan els mitjans parlen de “marcar paquet” tots sabem a qui s’estan referint.
Però per què no li han posat una frase descriptiva a aquelles situacions en què els pijo-progres (comunistes i socialistes barrejats) arriben al paroxisme de la demagògia??
Per què no parlem clar?
L’última jugada de la immensa hipocresia del “progresisme” ejpanyol és el cas Noa.
La cantant israeliana, que a qualssevol país del món seria tinguda per un símbol de la pau, a Catalunya ha estat emprada, com un ninot, per a què els comunistes ejpanyols puguin marcar paquet davant del seu electorat.
Conviden la cantant Noa a venir per la Diada, a protagonitzar l’acte oficial organitzat per la Generalitat.
Havia de servir com un acte de reparació per la imatge que la Generalitat va oferir al món quan el senyor saura i el seu amic del passamuntanyes i la pistola varen escandalitzar mig món fa uns mesos.
Però el convit tenia trampa.
El convit era en realitat una altra oportunitat de tornar a “marcar paquet”.
El desconcert, a nivell internacional, és monumental.
Entre les putes, la falange i els progres, el nostre país (Catalunya) està començant a aparèixer a les primeres posicions de moltes llibretes de notes.
Sembla impossible que els progres ejpanyols, aquells que diuen que el nacionalisme es cura viatjant, i que pretenen donar lliçons a tort i a dret d’estar atents “a totes les sensibilitats”, sembla impossible dic, que encara no s’hagin adonat que al món civilitzat qualsevol “brot” d’antisemitisme li preocupa molt.
El món civilitzat no tornarà a permetre situacions com les que es visqueren al passat, i està molt atent i té molt en consideració qualssevol fet que pugui obrir unes ferides, que d’altra banda fa molts anys que s’intenten tancar.
La forma com han utilitzat aquesta noia (Noa) ha fet indignar molta gent. I amb raó.
Que siguin capaços d’utilitzar un tema tan sensible com aquest, per esgarrapar els vots de quatre desgraciats, és més que lamentable. És una manca absoluta d’escrúpols, d’ètica política, i fins i tot d’ideologia.
El pecat que ha comès la Noa ha estat enfrontar-se a Hammas. No al poble palestí, a Hammas.
Els progres ejpanyols són els valedors de Hammas al món.
En el paroxisme de la hipocresia, aquells que a occident consideren que la religió és l’opi del poble, a palestina defensen Hammas.
Com és això possible??
Aquesta hipocresia desmesurada s’ha de tornar a llegir en clau ejpanyola. Com sempre.
Com sempre, a ells, als progres ejpanyols, en el fons els importa un moc el poble palestí. El que els preocupa és que el món posi en qüestió la seva forma d’entendre la “democràcia”.
Hammas, per a ells, està legitimat per les urnes a palestina.
Tant és que siguin uns assassins. Tant és que funcionin en un règim semi-feudal. Tant és que la religió no sigui l’opi si no el pa de cada dia.
La seva idea de la democràcia és que el qui guanya, el qui té la majoria social, pot fer el que li doni la gana. Que per això ha guanyat o per això és majoria.
Aquest és el problema.
Que no poden acceptar que el món els digui que hi ha una sèrie de coses que no poden fer. Què, encara que guanyin, no poden fer el que els doni la gana.
La incoherència no existeix. Sempre tot té un per què.
I és que aquests il·luminats encara volen fer la revolució.
... llum als ulls i força al braç.
Quan els mitjans parlen de “marcar paquet” tots sabem a qui s’estan referint.
Però per què no li han posat una frase descriptiva a aquelles situacions en què els pijo-progres (comunistes i socialistes barrejats) arriben al paroxisme de la demagògia??
Per què no parlem clar?
L’última jugada de la immensa hipocresia del “progresisme” ejpanyol és el cas Noa.
La cantant israeliana, que a qualssevol país del món seria tinguda per un símbol de la pau, a Catalunya ha estat emprada, com un ninot, per a què els comunistes ejpanyols puguin marcar paquet davant del seu electorat.
Conviden la cantant Noa a venir per la Diada, a protagonitzar l’acte oficial organitzat per la Generalitat.
Havia de servir com un acte de reparació per la imatge que la Generalitat va oferir al món quan el senyor saura i el seu amic del passamuntanyes i la pistola varen escandalitzar mig món fa uns mesos.
Però el convit tenia trampa.
El convit era en realitat una altra oportunitat de tornar a “marcar paquet”.
El desconcert, a nivell internacional, és monumental.
Entre les putes, la falange i els progres, el nostre país (Catalunya) està començant a aparèixer a les primeres posicions de moltes llibretes de notes.
Sembla impossible que els progres ejpanyols, aquells que diuen que el nacionalisme es cura viatjant, i que pretenen donar lliçons a tort i a dret d’estar atents “a totes les sensibilitats”, sembla impossible dic, que encara no s’hagin adonat que al món civilitzat qualsevol “brot” d’antisemitisme li preocupa molt.
El món civilitzat no tornarà a permetre situacions com les que es visqueren al passat, i està molt atent i té molt en consideració qualssevol fet que pugui obrir unes ferides, que d’altra banda fa molts anys que s’intenten tancar.
La forma com han utilitzat aquesta noia (Noa) ha fet indignar molta gent. I amb raó.
Que siguin capaços d’utilitzar un tema tan sensible com aquest, per esgarrapar els vots de quatre desgraciats, és més que lamentable. És una manca absoluta d’escrúpols, d’ètica política, i fins i tot d’ideologia.
El pecat que ha comès la Noa ha estat enfrontar-se a Hammas. No al poble palestí, a Hammas.
Els progres ejpanyols són els valedors de Hammas al món.
En el paroxisme de la hipocresia, aquells que a occident consideren que la religió és l’opi del poble, a palestina defensen Hammas.
Com és això possible??
Aquesta hipocresia desmesurada s’ha de tornar a llegir en clau ejpanyola. Com sempre.
Com sempre, a ells, als progres ejpanyols, en el fons els importa un moc el poble palestí. El que els preocupa és que el món posi en qüestió la seva forma d’entendre la “democràcia”.
Hammas, per a ells, està legitimat per les urnes a palestina.
Tant és que siguin uns assassins. Tant és que funcionin en un règim semi-feudal. Tant és que la religió no sigui l’opi si no el pa de cada dia.
La seva idea de la democràcia és que el qui guanya, el qui té la majoria social, pot fer el que li doni la gana. Que per això ha guanyat o per això és majoria.
Aquest és el problema.
Que no poden acceptar que el món els digui que hi ha una sèrie de coses que no poden fer. Què, encara que guanyin, no poden fer el que els doni la gana.
La incoherència no existeix. Sempre tot té un per què.
I és que aquests il·luminats encara volen fer la revolució.
... llum als ulls i força al braç.
LA VUITENA POTÈNCIA DEL MÓN MUNDIAL
Dedicat a tots els empresaris Catalans que encara esperen que ejpanya els reconforti la butxaca i els retorni els serveis prestats:
(He d’editar aquest article per què ara he vist que els autors de l’informe, segurament forçats per l’impacte que ha causat, l’han retirat de la circulació. Jo el conservo, i l’hi puc fer arribar a qui m’ho demani)
http://www.variantperception.com/sites/default/files/uploads/Spain_-_The_Hole_in_Europes_Balance_Sheet.pdf
El títol ja ho diu quassi tot
EJPANYA: El forat en el balanç econòmic Europeu.
Però la cita que segueix és un retrat fotogràfic del tarannà castellà
Jo sóc un home ric, mentre no hagi de pagar els meus deutes.
Titus Maccius Plaute , “Curculio”
Això és un informe realitzat per uns analistes econòmics anglesos i adreçat al seu mercat (als seus clients).
Us imagineu el mal que a una economia productiva, com la Catalana, relativament equilibrada, li poden arribar a fer informes com aquest?? Informes que, d’altra banda, no fan més que palesar la crua realitat de l’ejpanya de sempre!
Us imagineu com patirem quan, aquesta mena d’informes i articles a la premsa especialitzada es comencin a multiplicar??
Quantes ampolles de cava esperen vendre els senyors de Codorníu, gràcies als seus amics ejpanyols?
I quina expectativa tenen els proveïdors de multinacionals estrangeres a Catalunya?
Vegeu aquest vídeo
http://www.tv3.cat/videos/1447799
A quina situació hem arribat??
Sense infraestructures, sense poder polític, sense poder econòmic,...
Sense poder dir al món que la nostra economia no té rés a veure amb l’economia ejpanyola,...
Un munt d’anys de Catalanisme polític, que ha fallat estrepitosament:
- si no hem aconseguit transformar políticament ejpanya, per poder encaixar-hi
- si no hem aconseguit modernitzar ejpanya, per assegurar un mercat
- si no hem aconseguit que ejpanya s’integri de ple a Europa
Què hem aconseguit???
Què més necessitem per a obrir els ulls??
Desprès que segueixin sortint els de sempre a dir que ara el més important és lluitar contra la crisi.
Per això volem la independència ja!, per poder lluitar eficientment contra la crisi.
... llum als ulls i força al braç.
(He d’editar aquest article per què ara he vist que els autors de l’informe, segurament forçats per l’impacte que ha causat, l’han retirat de la circulació. Jo el conservo, i l’hi puc fer arribar a qui m’ho demani)
http://www.variantperception.com/sites/default/files/uploads/Spain_-_The_Hole_in_Europes_Balance_Sheet.pdf
El títol ja ho diu quassi tot
EJPANYA: El forat en el balanç econòmic Europeu.
Però la cita que segueix és un retrat fotogràfic del tarannà castellà
Jo sóc un home ric, mentre no hagi de pagar els meus deutes.
Titus Maccius Plaute , “Curculio”
Això és un informe realitzat per uns analistes econòmics anglesos i adreçat al seu mercat (als seus clients).
Us imagineu el mal que a una economia productiva, com la Catalana, relativament equilibrada, li poden arribar a fer informes com aquest?? Informes que, d’altra banda, no fan més que palesar la crua realitat de l’ejpanya de sempre!
Us imagineu com patirem quan, aquesta mena d’informes i articles a la premsa especialitzada es comencin a multiplicar??
Quantes ampolles de cava esperen vendre els senyors de Codorníu, gràcies als seus amics ejpanyols?
I quina expectativa tenen els proveïdors de multinacionals estrangeres a Catalunya?
Vegeu aquest vídeo
http://www.tv3.cat/videos/1447799
A quina situació hem arribat??
Sense infraestructures, sense poder polític, sense poder econòmic,...
Sense poder dir al món que la nostra economia no té rés a veure amb l’economia ejpanyola,...
Un munt d’anys de Catalanisme polític, que ha fallat estrepitosament:
- si no hem aconseguit transformar políticament ejpanya, per poder encaixar-hi
- si no hem aconseguit modernitzar ejpanya, per assegurar un mercat
- si no hem aconseguit que ejpanya s’integri de ple a Europa
Què hem aconseguit???
Què més necessitem per a obrir els ulls??
Desprès que segueixin sortint els de sempre a dir que ara el més important és lluitar contra la crisi.
Per això volem la independència ja!, per poder lluitar eficientment contra la crisi.
... llum als ulls i força al braç.
diumenge 6 de setembre de 2009
NEO-FRANQUISME
Ha dit la senyora de la vega, posant veu “al sentir de ejpanya” que “la autoderminación no cabe en la constitución”.
Donant lliçons, com sempre.
Els que no n’haurien de donar, per què no poden.
Als països civilitzats la Constitució es reforma periòdicament. Aquestes reformes el que fan és, bàsicament, adaptar els textos legals i les legitimitats, als ritmes dels temps.
Però sobretot, el que s’aconsegueix és que totes les generacions tinguin l’oportunitat de votar la Constitució, i per tant sempre poden dir que, aquesta, respon a la voluntat de la gent, de qualsevol època.
Ejpanya és un muntatge. És un muntatge tan bèstia, que un dia varen haver de posar-se d’acord per a fer una constitució, sota unes condicions de pressió tan evidents, que ara resultaria impossible tornar-se a posar d’acord per a fer-ne una altra. No és possible ni posar-se d’acord per a reformar-la.
Aquest muntatge tan bèstia força una situació democràtica tan aberrant, que ja es pot dir que una gran part de la població mai (MAI) la va votar.
A una gran part de la població se l’imposa unes regles de joc que, en cap cas, a acceptat explícitament.
En termes legals i legítims, arribarà el moment que podrem dir que ens resulta tan aliena la constitució ejpanyola com unes Corts de Pere III el Cerimoniós.
Posades així les coses, i tornant al que anàvem, el referèndum d’Arenys de Munt evidencia una cosa que vinc dient des de fa temps: el psoe té un comportament clarament neo-franquista.
Durant aquests anys des de la mort del dictador feixista, al País Valencià han pogut comprovar la connivència i les curioses relacions que existeixen entre l’extrema dreta i els governs “democràtics”.
Però el resum evident s’està produint ara amb l’afer del referèndum.
De tot el que ha passat, passa, i passarà, la lliçó evident és que, gràcies al psoe, els únics que estan “legitimats” per fer el que fan són els de la falange.
Ejpanya només accepta com a legal, que el partit falangista pretengui silenciar la veu d’un poble.
No proposen una posició o una altra als veïns.
El que proposen és, donant la raó als grups d’extrema dreta, que els veïns no hi puguin dir la seva.
L’aliment espiritual, legal i mediàtic, que l’actitud del psoe dona als grups feixistes és inacceptable en qualssevol país civilitzat, i pot tenir i portar conseqüències molt desagradables.
En aquests moments, qualsevol grupuscle d’extrema dreta sap que a Catalunya, el govern ejpanyol dona suport a les seves tesis. I no solament això, si no que en certa forma, la falange està actuant com el “braç” valent del “sentir” ejpanyol.
El psoe ens vol fer combregar amb una constitució que nega el dret dels veïns d’Arenys de Munt a donar la seva opinió sobre ells mateixos, però empara a la falange (els feixistes) en el seu intent de fer callar tot un poble.
Que vagin donant lliçons!
Que vagin fent, què ja s’ho trobaran.
Per què el nostre procés, des del punt de vista intern o internacional, cada cop és més visible i lògic.
I el dia que no ens tinguin a nosaltres, els continuaran tenint a ells.
Aquell dia, a veure com els aturaran els peus?
Per què, tard o d’hora, el que juga amb foc s’acaba cremant.
... llum als ulls i força al braç.
Donant lliçons, com sempre.
Els que no n’haurien de donar, per què no poden.
Als països civilitzats la Constitució es reforma periòdicament. Aquestes reformes el que fan és, bàsicament, adaptar els textos legals i les legitimitats, als ritmes dels temps.
Però sobretot, el que s’aconsegueix és que totes les generacions tinguin l’oportunitat de votar la Constitució, i per tant sempre poden dir que, aquesta, respon a la voluntat de la gent, de qualsevol època.
Ejpanya és un muntatge. És un muntatge tan bèstia, que un dia varen haver de posar-se d’acord per a fer una constitució, sota unes condicions de pressió tan evidents, que ara resultaria impossible tornar-se a posar d’acord per a fer-ne una altra. No és possible ni posar-se d’acord per a reformar-la.
Aquest muntatge tan bèstia força una situació democràtica tan aberrant, que ja es pot dir que una gran part de la població mai (MAI) la va votar.
A una gran part de la població se l’imposa unes regles de joc que, en cap cas, a acceptat explícitament.
En termes legals i legítims, arribarà el moment que podrem dir que ens resulta tan aliena la constitució ejpanyola com unes Corts de Pere III el Cerimoniós.
Posades així les coses, i tornant al que anàvem, el referèndum d’Arenys de Munt evidencia una cosa que vinc dient des de fa temps: el psoe té un comportament clarament neo-franquista.
Durant aquests anys des de la mort del dictador feixista, al País Valencià han pogut comprovar la connivència i les curioses relacions que existeixen entre l’extrema dreta i els governs “democràtics”.
Però el resum evident s’està produint ara amb l’afer del referèndum.
De tot el que ha passat, passa, i passarà, la lliçó evident és que, gràcies al psoe, els únics que estan “legitimats” per fer el que fan són els de la falange.
Ejpanya només accepta com a legal, que el partit falangista pretengui silenciar la veu d’un poble.
No proposen una posició o una altra als veïns.
El que proposen és, donant la raó als grups d’extrema dreta, que els veïns no hi puguin dir la seva.
L’aliment espiritual, legal i mediàtic, que l’actitud del psoe dona als grups feixistes és inacceptable en qualssevol país civilitzat, i pot tenir i portar conseqüències molt desagradables.
En aquests moments, qualsevol grupuscle d’extrema dreta sap que a Catalunya, el govern ejpanyol dona suport a les seves tesis. I no solament això, si no que en certa forma, la falange està actuant com el “braç” valent del “sentir” ejpanyol.
El psoe ens vol fer combregar amb una constitució que nega el dret dels veïns d’Arenys de Munt a donar la seva opinió sobre ells mateixos, però empara a la falange (els feixistes) en el seu intent de fer callar tot un poble.
Que vagin donant lliçons!
Que vagin fent, què ja s’ho trobaran.
Per què el nostre procés, des del punt de vista intern o internacional, cada cop és més visible i lògic.
I el dia que no ens tinguin a nosaltres, els continuaran tenint a ells.
Aquell dia, a veure com els aturaran els peus?
Per què, tard o d’hora, el que juga amb foc s’acaba cremant.
... llum als ulls i força al braç.
dilluns 24 d’agost de 2009
ABSOLUTISME CONTRA PACTISME
Altre cop la mateixa història, i ja van unes quantes.
Al segle XVII l’absolutisme castellà va començar una campanya de catalanofòbia que justificava els seus interessos, i que va acabar amb la Guerra dels Segadors.
Al segle XVIII l’absolutisme castellà va aprofitar la Guerra de Successió per tornar a clavar les urpes a Catalunya, i la catalanofòbia justificadora va venir desprès.
Al segle XX la república ejpanyola (si, si, la república ejpanyola) va tornar a treure la catalanofòbia al carrer, i tot va acabar amb un alçament feixista, que va mantenir la justificadora catalanofòbia sota control “manu militari” quan convenia.
Al segle XXI la història es repeteix. El procés ha arribat molt lluny, per al gust dels absolutistes castellans, i s’ha de revertir. Han tornat a treure la catalanofòbia justificadora al carrer, i aquest cop un grapat de prohoms salva-pàtries han entomat l’encàrrec d’anihilar “la autonomía Catalana”.
El procés no és un procés contra l’estatut. El procés és un procés contra el sistema autonòmic, que, sense topall, als absolutistes castellans, com sempre, se’ls escapa de les mans.
El procés, amb l’excusa de l’estatut, té com a finalitat desmuntar l’”estat autonòmic”. Desmuntar-lo fins on els convingui a ells.
L’objectiu és el fet diferencial.
Aquest procés deixarà clar, peti qui peti, que el fet diferencial no existeix. I si existeix s’ha d’eliminar.
La xenofòbia no els deixa pensar amb llibertat.
Per a ells (els xenòfobs) la diferència és un impediment que obstaculitza el seu projecte. I la solució més simple, per als que no tenen dos dits de front, no és estudiar la forma d’aprofitar la diferència, en el projecte. La solució més simple, per a aquesta gent, és eliminar la diferència.
Quan convé es diu que la diferència no existeix, i quan convé que és “el” problema.
Absolutisme, nazisme, i feixisme, tot mesclat en les seves justes dosis!!
Tornem al “déjà vu” de sempre. Tronem a començar el “dia de la marmota”.
Un grupet de prohoms hispans, l’equivalent al “consejo de castilla”, anihilant la decisió d’un poble expressada en referèndum, o en forma de constitució, o en la forma que vulgueu.
I els que ja saben de què va aquest assumpte no paren de donar instruccions a tort i a dret: la sentència s’ha d’acomplir!!. Als grans demòcrates ejpanyols els és completament indiferent que les lleis que el seu “tribunal” derogui, hagin estat aprovades pel poble. El poble Català no és sobirà, ni tan sols quan se’l convoca a un referèndum. El poble Català ha d’acatar el que decideixi el “consejo de castilla” encara que ja hagi dit que no hi està d’acord.
Els demòcrates ejpanyols no s’esveren per què un tribunal derogui la decisió d’un poble. S’esveren per què, a l’inrevés, un poble no se sotmeti als designis d’un tribunal.
Aquest és encara el nivell democràtic ejpanyol.
Aquest és encara aquell país que, tot just fa uns mesos, ens deien que s’havia modernitzat tant que el Catalanisme gairebé havia quedat sense arguments.
Ejpanya no canviarà mai. I no podrà modernitzar-se mai, mentre no assumeixi el dret del POBLE CATALÀ, i de qualsevol altre poble, a decidir el seu propi futur.
I és aquest precisament, el sentit del seu esverament davant d’aquesta situació, el que demostra que els Catalans no som ejpanyols. Per què si el tribunal fos Català i el subjecte sentenciat castellà, l’opinió ejpanyola seria completament diferent. Per això no posen en dubte que un “tribunal” ejpanyol pugui invalidar la decisió del Poble Català, però reclamen, sense cap mena de mirament ni vergonya, que aquest mateix poble “acate” la sentència que s’emetrà i les que vinguin desprès.
Per què aquesta sentència només posarà les bases per a fonamentar les innumerables sentències que vindran desprès. La sentència posarà les bases per a que qualssevol “xarnego” pugui, via “tribunals” desmuntar qualssevol estructura que li molesti a qualsevol racó de Catalunya.
“A mi me hablas en cristiano!!”
“Què ladras??”
“En qué escuela has estudiado? Qué no sabes hablar en ejpanyol?”
Del que es tracta és de retornar al franquisme, quan qualsevol fill de la gran puta, amargat, podia posar al més pintat en un carreró sense sortida amb una simple trucada a la guàrdia civil.
Als temps en què els xarnegos eren els amos del país. I tenien més drets que la resta dels seus veïns nadius.
S’han tret la màscara. Ja no podien aguantar més temps la suor que els provocava.
El procés anihilarà, no solament les lleis recents. El procés anihilarà des de la immersió lingüística a les escoles, fins a la llengua oficial que han d’emprar els ajuntaments, passant per la propietat dels mitjans públics de comunicació o les oficines de la Generalitat a l’estranger.
Aquest és l’autèntic objectiu de l’absolutisme castellà en aquests moments, i per això, “sense conèixer” el contingut de la sentència ja reclamen que fem el jurament que l’acomplirem.
Per això, entre altres, els polítics Catalans i Catalanistes llepaculs ejpanyols són els primers que encapçalen la protesta. Per què en el fons, als que donaran més pel cul és ells. Que s’han passat anys llepant el cul d’una gent que mai els han tingut en consideració i només esperen el moment de fotrel’s-hi una puntada als collons. Per què, en realitat no fan altra cosa que complicar-los-hi la vida, obligant-los a fer-se l’amic quan el que volen és fer-se l’amo.
Si desprès del que es veu a venir: anihilament del sistema autonòmic (estatutet); anihilament del fet diferencial (llengua i cultura); anihilament econòmic (aeroports i ports de segona, corredor mediterrani, caixes d’estalvi, ...); anihilament polític i de gestió social (invalidesa jurídica de l’opinió expressada en referèndum –això és molt fort!!!-, llei de dependència, control de l’espai radioelèctric, ...), si desprès de tot això encara hi ha algú que no creu que ejpanya no ens convé..., s’haurà de començar a pensar en altres tècniques més convincents.
Si els empresaris Catalans encara no tenim clar que el projecte d’ejpanya passa per arruïnar l’economia Catalana, no sé que ens han de fer més per a què ens n’adonem.
Mort el poder econòmic Català, morta la resistència.
En el seu llenguatge: “muerto el perro, se acabó la rábia”.
Què espereu? Què us ho diguin per escrit?
Doncs, au!!. Que ja no trigaran gaire!!
... llum als ulls i força al braç.
Al segle XVII l’absolutisme castellà va començar una campanya de catalanofòbia que justificava els seus interessos, i que va acabar amb la Guerra dels Segadors.
Al segle XVIII l’absolutisme castellà va aprofitar la Guerra de Successió per tornar a clavar les urpes a Catalunya, i la catalanofòbia justificadora va venir desprès.
Al segle XX la república ejpanyola (si, si, la república ejpanyola) va tornar a treure la catalanofòbia al carrer, i tot va acabar amb un alçament feixista, que va mantenir la justificadora catalanofòbia sota control “manu militari” quan convenia.
Al segle XXI la història es repeteix. El procés ha arribat molt lluny, per al gust dels absolutistes castellans, i s’ha de revertir. Han tornat a treure la catalanofòbia justificadora al carrer, i aquest cop un grapat de prohoms salva-pàtries han entomat l’encàrrec d’anihilar “la autonomía Catalana”.
El procés no és un procés contra l’estatut. El procés és un procés contra el sistema autonòmic, que, sense topall, als absolutistes castellans, com sempre, se’ls escapa de les mans.
El procés, amb l’excusa de l’estatut, té com a finalitat desmuntar l’”estat autonòmic”. Desmuntar-lo fins on els convingui a ells.
L’objectiu és el fet diferencial.
Aquest procés deixarà clar, peti qui peti, que el fet diferencial no existeix. I si existeix s’ha d’eliminar.
La xenofòbia no els deixa pensar amb llibertat.
Per a ells (els xenòfobs) la diferència és un impediment que obstaculitza el seu projecte. I la solució més simple, per als que no tenen dos dits de front, no és estudiar la forma d’aprofitar la diferència, en el projecte. La solució més simple, per a aquesta gent, és eliminar la diferència.
Quan convé es diu que la diferència no existeix, i quan convé que és “el” problema.
Absolutisme, nazisme, i feixisme, tot mesclat en les seves justes dosis!!
Tornem al “déjà vu” de sempre. Tronem a començar el “dia de la marmota”.
Un grupet de prohoms hispans, l’equivalent al “consejo de castilla”, anihilant la decisió d’un poble expressada en referèndum, o en forma de constitució, o en la forma que vulgueu.
I els que ja saben de què va aquest assumpte no paren de donar instruccions a tort i a dret: la sentència s’ha d’acomplir!!. Als grans demòcrates ejpanyols els és completament indiferent que les lleis que el seu “tribunal” derogui, hagin estat aprovades pel poble. El poble Català no és sobirà, ni tan sols quan se’l convoca a un referèndum. El poble Català ha d’acatar el que decideixi el “consejo de castilla” encara que ja hagi dit que no hi està d’acord.
Els demòcrates ejpanyols no s’esveren per què un tribunal derogui la decisió d’un poble. S’esveren per què, a l’inrevés, un poble no se sotmeti als designis d’un tribunal.
Aquest és encara el nivell democràtic ejpanyol.
Aquest és encara aquell país que, tot just fa uns mesos, ens deien que s’havia modernitzat tant que el Catalanisme gairebé havia quedat sense arguments.
Ejpanya no canviarà mai. I no podrà modernitzar-se mai, mentre no assumeixi el dret del POBLE CATALÀ, i de qualsevol altre poble, a decidir el seu propi futur.
I és aquest precisament, el sentit del seu esverament davant d’aquesta situació, el que demostra que els Catalans no som ejpanyols. Per què si el tribunal fos Català i el subjecte sentenciat castellà, l’opinió ejpanyola seria completament diferent. Per això no posen en dubte que un “tribunal” ejpanyol pugui invalidar la decisió del Poble Català, però reclamen, sense cap mena de mirament ni vergonya, que aquest mateix poble “acate” la sentència que s’emetrà i les que vinguin desprès.
Per què aquesta sentència només posarà les bases per a fonamentar les innumerables sentències que vindran desprès. La sentència posarà les bases per a que qualssevol “xarnego” pugui, via “tribunals” desmuntar qualssevol estructura que li molesti a qualsevol racó de Catalunya.
“A mi me hablas en cristiano!!”
“Què ladras??”
“En qué escuela has estudiado? Qué no sabes hablar en ejpanyol?”
Del que es tracta és de retornar al franquisme, quan qualsevol fill de la gran puta, amargat, podia posar al més pintat en un carreró sense sortida amb una simple trucada a la guàrdia civil.
Als temps en què els xarnegos eren els amos del país. I tenien més drets que la resta dels seus veïns nadius.
S’han tret la màscara. Ja no podien aguantar més temps la suor que els provocava.
El procés anihilarà, no solament les lleis recents. El procés anihilarà des de la immersió lingüística a les escoles, fins a la llengua oficial que han d’emprar els ajuntaments, passant per la propietat dels mitjans públics de comunicació o les oficines de la Generalitat a l’estranger.
Aquest és l’autèntic objectiu de l’absolutisme castellà en aquests moments, i per això, “sense conèixer” el contingut de la sentència ja reclamen que fem el jurament que l’acomplirem.
Per això, entre altres, els polítics Catalans i Catalanistes llepaculs ejpanyols són els primers que encapçalen la protesta. Per què en el fons, als que donaran més pel cul és ells. Que s’han passat anys llepant el cul d’una gent que mai els han tingut en consideració i només esperen el moment de fotrel’s-hi una puntada als collons. Per què, en realitat no fan altra cosa que complicar-los-hi la vida, obligant-los a fer-se l’amic quan el que volen és fer-se l’amo.
Si desprès del que es veu a venir: anihilament del sistema autonòmic (estatutet); anihilament del fet diferencial (llengua i cultura); anihilament econòmic (aeroports i ports de segona, corredor mediterrani, caixes d’estalvi, ...); anihilament polític i de gestió social (invalidesa jurídica de l’opinió expressada en referèndum –això és molt fort!!!-, llei de dependència, control de l’espai radioelèctric, ...), si desprès de tot això encara hi ha algú que no creu que ejpanya no ens convé..., s’haurà de començar a pensar en altres tècniques més convincents.
Si els empresaris Catalans encara no tenim clar que el projecte d’ejpanya passa per arruïnar l’economia Catalana, no sé que ens han de fer més per a què ens n’adonem.
Mort el poder econòmic Català, morta la resistència.
En el seu llenguatge: “muerto el perro, se acabó la rábia”.
Què espereu? Què us ho diguin per escrit?
Doncs, au!!. Que ja no trigaran gaire!!
... llum als ulls i força al braç.
diumenge 26 de juliol de 2009
CORASON LOCO
No en puc treure l’entrellat, corason loco,
Jo no sé qui t’ha enredat, menjant-te el coco,
I és que no me’n sé avenir, com això no et fa patir, ni t’atabala,
És difícil d’esbrinar, com es poden mantenir, dues pàtries i no estar, tocat de l’ala.
Això ens passa als de per aquí, i als d’algunes altres zones,
Que mantenim dues pàtries, com qui manté dues dones,
Una pàtria és la parenta, que m’hi van casar per força, i no em deixa divorcià,
És una dona dolenta, que m’esbroca i m’estomaca, i que em parla en castellà,
L’altra pàtria és la fulana, per què a mi em dóna la gana, per què ella em té el cor robat,
Tot i que algunes vegades, quan anaven tant mal dades, l’estimada d’amagat.
Te’n faré cinc cèntims més, que si molt no m’equivoco,
Encara no has entès rés, corason loco, corason loco.
Una pàtria em fiscalitza, m’inspecciona, em fa la guitza, i em té el jornal controlat,
I com una sangonera, m’escorcolla la cartera, fins que em deixa ben pelat,
I ara surten manifestos, on expliquen quatre llestos, que jo m’estic excedint,
I vomiten la parida, de què som jo i la querida, els que l’estem oprimint.
Vet aquí el meu embolic, corason loco,
Jo també fa temps que estic, trencant-m’hi el coco,
Qui és el burro que et va dir, que a mi això no em fa patir, ni m’atabala,
Jo tampoc no veig gens clar, com es poden mantenir, dues pàtries i no estar
Tocat de l’ala.
Tocat de l’ala.
(La Trinca, Corason Loco, 1981)
...
Com canvien els temps!!
I no ho dic pel missatge de la cançó, que deu tenir prop de 30 anys i segueix amb una vigència esfereïdora. Ho dic, més que rés, per la hipocresia actual dels qui la cantaven en aquella època.
És el que té tornar-se progre, multiculti, i cosmopoli...
Després de tots aquests anys, l’única diferència apreciable entre aquella època i aquesta... rau en la situació dels cantaires. Ara, ja no la podrien cantar. Sense posar en risc les seves amistats i els seus negocis.
Després diran dels burgesos...
... llum als ulls i força al braç.
Jo no sé qui t’ha enredat, menjant-te el coco,
I és que no me’n sé avenir, com això no et fa patir, ni t’atabala,
És difícil d’esbrinar, com es poden mantenir, dues pàtries i no estar, tocat de l’ala.
Això ens passa als de per aquí, i als d’algunes altres zones,
Que mantenim dues pàtries, com qui manté dues dones,
Una pàtria és la parenta, que m’hi van casar per força, i no em deixa divorcià,
És una dona dolenta, que m’esbroca i m’estomaca, i que em parla en castellà,
L’altra pàtria és la fulana, per què a mi em dóna la gana, per què ella em té el cor robat,
Tot i que algunes vegades, quan anaven tant mal dades, l’estimada d’amagat.
Te’n faré cinc cèntims més, que si molt no m’equivoco,
Encara no has entès rés, corason loco, corason loco.
Una pàtria em fiscalitza, m’inspecciona, em fa la guitza, i em té el jornal controlat,
I com una sangonera, m’escorcolla la cartera, fins que em deixa ben pelat,
I ara surten manifestos, on expliquen quatre llestos, que jo m’estic excedint,
I vomiten la parida, de què som jo i la querida, els que l’estem oprimint.
Vet aquí el meu embolic, corason loco,
Jo també fa temps que estic, trencant-m’hi el coco,
Qui és el burro que et va dir, que a mi això no em fa patir, ni m’atabala,
Jo tampoc no veig gens clar, com es poden mantenir, dues pàtries i no estar
Tocat de l’ala.
Tocat de l’ala.
(La Trinca, Corason Loco, 1981)
...
Com canvien els temps!!
I no ho dic pel missatge de la cançó, que deu tenir prop de 30 anys i segueix amb una vigència esfereïdora. Ho dic, més que rés, per la hipocresia actual dels qui la cantaven en aquella època.
És el que té tornar-se progre, multiculti, i cosmopoli...
Després de tots aquests anys, l’única diferència apreciable entre aquella època i aquesta... rau en la situació dels cantaires. Ara, ja no la podrien cantar. Sense posar en risc les seves amistats i els seus negocis.
Després diran dels burgesos...
... llum als ulls i força al braç.
SOCIOVERGÈNCIA
El tripartit 3 és servit!!
He llegit en algun lloc, recentment, que un notori comentarista en l’àmbit del independentisme ha tornat a repetir que el gran perill per a aquest país és la sociovergència.
I jo penso, ja ho pensava abans, que no és veritat.
La sociovergència marcaria, precisament, l’inici de la presa de consciència del país de què l’únic camí possible és la independència.
Fixeu-s’hi bé, el psoe mai acceptaria la sociovergència a Catalunya.
Podria, i inclús li agradaria, governar a ejpanya amb convergència i unió. Però a Catalunya li seria inacceptable.
Aquesta és la gran cantada d’erc. Ells es pensen que estan foten al psoe i a convergència al mateix temps, quan en realitat estan amagant la gran debilitat del psoe a Catalunya: la seva impossibilitat de pactar amb ciu.
A ejpanya el rédit de pactar amb ciu és incalculable: moderació, centrisme, bones relacions amb els poders econòmics, etc... Un seguit de miratges que només fan bo al psoe.
A Catalunya el pacte amb convergència desfà l’únic argument de què disposen: l’eix dreta-esquerra. De tal forma que quedarien despullats en el debat polític Català, quedant com a únic punt del dia l’eix nacional unionisme-independentisme.
El psoe, donant peixet a esquerra i mantenint la distància amb ciu, el que fa és reforçar, encara més, l’argumentari de l’eix esquerra-dreta, sense el qual tindrien els dies comptats a Catalunya.
I la ceguesa d’esquerra és tant bèstia o el seu independentisme tan fals que per comptes de forçar la desaparició de l’eix que impossibilita el debat independentista, encara el reforcen.
Per a un independentista no hi pot haver un escenari més interessant que la sociovergència. No hi pot haver un escenari més desitjat que aquell en què només es pot debatre sobre el fet nacional, perquè el debat de classes està tancat i barrat pels propis interesats.
Aquests pobres polítics pseudo-independentistes que es pensen que estan obrint un forat a una banda i a l’altra, l’únic que estan fent és reforçar les posicions de totes dues bandes. Sostenint la falsa “lluita de classes” que fa molts anys que el món occidental té superada.
Pregunteu on són els comunistes i els socialistes italians. Pregunteu on estan els comunistes, i cap on van els socialistes francesos.
Deixeu que facin la sociovergència, si us plau!!
Ja veureu com els primers que no la volen són els socialistes!!
I aleshores els podrem preguntar per què! I els podrem dir tot allò de la maduresa, i de la governabilitat, i del sentit comú, i del sentit de país, i de la propietat del Catalanisme, i tantes altres frases que habitualment a ells els serveixen per camuflar el seu ideari neofranquista sense haver-lo d’amagar mai, simplement per què ningú no el posa mai sobre la taula.
El gran problema d’aquest país és el partit socialista. I qualsevol mitjà que posi en evidència el seu afany totalitari anacrònic és beneficiós, no solament per al independentisme, és, sobretot, beneficiós per a Catalunya.
Hi haurà molta gent que no s’ho voldrà creure, i molta gent que no s’ho podrà creure, però avui al partit socialista a Catalunya l’únic que li preocupa és l’encaix de Catalunya a ejpanya. Amb calçador, si fa falta, però encaixada.
Catalunya, per al nacionalisme socialista ejpanyol, és la font de recursos que els permet mantenir altres cultius de vots, que els permet repartir pastís on els convé. Però sobretot, que els permet sostenir el mite ideològic de l’existència de rics i pobres, que justifica la seva pròpia existència com a garants del repartiment del pastís. Si Catalunya no existís, a ejpanya, l’haurien d’inventar.
Sense Catalunya haurien de reconèixer que la repartidora no pot funcionar, si no hi ha algú que generi els recursos a repartir. I per tant, haurien de negar els seus propis principis i afavorir un canvi de mentalitat que hauria de passar, forçosament, per reconèixer que tenir estòmac exigeix aliments, però no dret a menjar bistec cada dia. Que sense esforç no hi pot haver recompensa. Que sense treballar, en un món globalitzat, no s’arriba enlloc. Que si no hi ha fàbriques, no hi ha obrers als que defensar.
... llum als ulls i força al braç.
He llegit en algun lloc, recentment, que un notori comentarista en l’àmbit del independentisme ha tornat a repetir que el gran perill per a aquest país és la sociovergència.
I jo penso, ja ho pensava abans, que no és veritat.
La sociovergència marcaria, precisament, l’inici de la presa de consciència del país de què l’únic camí possible és la independència.
Fixeu-s’hi bé, el psoe mai acceptaria la sociovergència a Catalunya.
Podria, i inclús li agradaria, governar a ejpanya amb convergència i unió. Però a Catalunya li seria inacceptable.
Aquesta és la gran cantada d’erc. Ells es pensen que estan foten al psoe i a convergència al mateix temps, quan en realitat estan amagant la gran debilitat del psoe a Catalunya: la seva impossibilitat de pactar amb ciu.
A ejpanya el rédit de pactar amb ciu és incalculable: moderació, centrisme, bones relacions amb els poders econòmics, etc... Un seguit de miratges que només fan bo al psoe.
A Catalunya el pacte amb convergència desfà l’únic argument de què disposen: l’eix dreta-esquerra. De tal forma que quedarien despullats en el debat polític Català, quedant com a únic punt del dia l’eix nacional unionisme-independentisme.
El psoe, donant peixet a esquerra i mantenint la distància amb ciu, el que fa és reforçar, encara més, l’argumentari de l’eix esquerra-dreta, sense el qual tindrien els dies comptats a Catalunya.
I la ceguesa d’esquerra és tant bèstia o el seu independentisme tan fals que per comptes de forçar la desaparició de l’eix que impossibilita el debat independentista, encara el reforcen.
Per a un independentista no hi pot haver un escenari més interessant que la sociovergència. No hi pot haver un escenari més desitjat que aquell en què només es pot debatre sobre el fet nacional, perquè el debat de classes està tancat i barrat pels propis interesats.
Aquests pobres polítics pseudo-independentistes que es pensen que estan obrint un forat a una banda i a l’altra, l’únic que estan fent és reforçar les posicions de totes dues bandes. Sostenint la falsa “lluita de classes” que fa molts anys que el món occidental té superada.
Pregunteu on són els comunistes i els socialistes italians. Pregunteu on estan els comunistes, i cap on van els socialistes francesos.
Deixeu que facin la sociovergència, si us plau!!
Ja veureu com els primers que no la volen són els socialistes!!
I aleshores els podrem preguntar per què! I els podrem dir tot allò de la maduresa, i de la governabilitat, i del sentit comú, i del sentit de país, i de la propietat del Catalanisme, i tantes altres frases que habitualment a ells els serveixen per camuflar el seu ideari neofranquista sense haver-lo d’amagar mai, simplement per què ningú no el posa mai sobre la taula.
El gran problema d’aquest país és el partit socialista. I qualsevol mitjà que posi en evidència el seu afany totalitari anacrònic és beneficiós, no solament per al independentisme, és, sobretot, beneficiós per a Catalunya.
Hi haurà molta gent que no s’ho voldrà creure, i molta gent que no s’ho podrà creure, però avui al partit socialista a Catalunya l’únic que li preocupa és l’encaix de Catalunya a ejpanya. Amb calçador, si fa falta, però encaixada.
Catalunya, per al nacionalisme socialista ejpanyol, és la font de recursos que els permet mantenir altres cultius de vots, que els permet repartir pastís on els convé. Però sobretot, que els permet sostenir el mite ideològic de l’existència de rics i pobres, que justifica la seva pròpia existència com a garants del repartiment del pastís. Si Catalunya no existís, a ejpanya, l’haurien d’inventar.
Sense Catalunya haurien de reconèixer que la repartidora no pot funcionar, si no hi ha algú que generi els recursos a repartir. I per tant, haurien de negar els seus propis principis i afavorir un canvi de mentalitat que hauria de passar, forçosament, per reconèixer que tenir estòmac exigeix aliments, però no dret a menjar bistec cada dia. Que sense esforç no hi pot haver recompensa. Que sense treballar, en un món globalitzat, no s’arriba enlloc. Que si no hi ha fàbriques, no hi ha obrers als que defensar.
... llum als ulls i força al braç.
dilluns 20 de juliol de 2009
LA PROVA DEL NOU
El senyor castells ha dit avui en una entrevista a Catalunya radio que encara que el “tribunal constitucional” retalli els aspectes econòmics més importants de l’estatut, això no afectarà al “finançament”.
Tanmateix no he sentit ningú que li preguntés com és això possible.
És que el psoe està disposat a passar-se les sentències pel folre?
És que ja hi estan tant bregats, que les lleis no van amb ells?
És que ells estan per sobre del bé i del mal?
Té raó el senyor castells!! Ell ho sap perfectament!!
Per què??
Per què aquest “finançament” no té rés a veure, rés en comú, amb l’estatut!
Ja ho deia el meu pare: es descobreix abans a un mentider, que a un coix.
... llum als ulls i força al braç.
Tanmateix no he sentit ningú que li preguntés com és això possible.
És que el psoe està disposat a passar-se les sentències pel folre?
És que ja hi estan tant bregats, que les lleis no van amb ells?
És que ells estan per sobre del bé i del mal?
Té raó el senyor castells!! Ell ho sap perfectament!!
Per què??
Per què aquest “finançament” no té rés a veure, rés en comú, amb l’estatut!
Ja ho deia el meu pare: es descobreix abans a un mentider, que a un coix.
... llum als ulls i força al braç.
diumenge 19 de juliol de 2009
L’IMPERI DELS TITELLES
Bé, ja ho han tornat a fer! Ja n’han defenestrat a un altre!
No sé si recordareu que quan, des de madrit, varen donar l’ordre de defenestrar en maragall, es varen començar a sentir noms de possibles successors.
En aquell moment, i entre altres noms, va sentir-se el d’en castells. El seu nom es va sentir bastants cops per què deien d’ell que era “maragallista” i que havia quedat com a “cap” de “l’ala Catalanista” del psoe.
En castells no va ser el successor. Al Baix Llobregat es petaven de riure només de pensar que els mitjans fessin càbales amb en castells de protagonista.
L’escollit va ser el meravellós home invisible, el montilla.
Però, per dissimular la tupinada, al senyor castells el varen posar de “segon”.
Per què varen conservar en castells com a “segon”?. Doncs:
En primer lloc per què és dels pocs, del psoe, que sap fer la o amb un canut.
En segon lloc per fer veure que no es tractava d’un “cop d’estat” anti-catalanista dins el partit.
En tercer lloc per què la “credibilitat” d’en castells dins el món financer i empresarial Català, inclosos cercles propers a convergència, no solament s’havien d’aprofitar si no que resulten necessaris.
(En aquest punt vull tornar a fer menció especial del sectarisme del psoe: un cas com el del senyor castells, fent carrera sota els governs de convergència, avui és impossible)
En quart lloc per què per fer quadrar els números del “finançament” faria falta una persona que practiqués l’enginyeria financera d’alt nivell (quadrar els números a madrit i a barcelona, al mateix temps) amb sensibilitat “solidària” i credibilitat.
I en cinquè lloc per què en castells no és “polític”, però representa la part Catalanista del psoe.
El sistema de finançament que s’ha obtingut és molt i molt dolent. És tan dolent, que ja el podrien haver signat fa mesos, quan el senyor solbes el va presentar.
És conscient el senyor castells que el resultat de la negociació és un fiasco? Si.
Per què si no ho és, voldria dir que és un economista de pa sucat amb oli. I, honestament, jo no crec que ho sigui.
Així, per què l’han fet sortir a ell a defensar “l’acord”? Per dos motius:
Un, per credibilitat. Si aquest mateix acord el presenta en montilla, o el presenta en corbacho, o en zaragoza, o l’iceta (com ja va passar dissabte), les “bondats” no se les creuria ningú.
Dos, per què d’aquesta forma “l’ala Catalanista” del psoe es fa còmplice i coresponsable de la presa de pèl.
A madrit han matat, com a mínim de moment, dos ocells d’un sol tret: han aconseguit que l’ala Catalanista del psoe s’hagi embrutat les mans fins al moll de l’os (fins ara encara podien invocar majories dins el partit, per poder mantenir l’ambigüitat); i han aconseguit que els membres del tripartit, quedin lligats entre ells i neutralitzats per a una bona temporada, o com a mínim fins a les properes eleccions.
Tot plegat una mena de “si jo m’enfonso, tu t’enfonses amb mi”. D’aquesta forma no deixen de ser mai la segona força del país, amb la clau de la porta, passi el que passi.
I mentre, ejpanya segueix obtenint els beneficis que necessita. Ja se sap, qui dia passa, 20mil milions empeny!!
En definitiva, és més evident que mai la necessitat que a l’escena aparegui un altre partit que trenqui, si és possible amb força, els esquemes i les correlacions actuals.
Encara que no s’obtingués una majoria important, s’obligaria a replantejar l’esquema, desplaçant la centralitat cada cop més cap el sobiranisme o l’independentisme (que li diguin com vulguin).
... llum als ulls i força al braç.
No sé si recordareu que quan, des de madrit, varen donar l’ordre de defenestrar en maragall, es varen començar a sentir noms de possibles successors.
En aquell moment, i entre altres noms, va sentir-se el d’en castells. El seu nom es va sentir bastants cops per què deien d’ell que era “maragallista” i que havia quedat com a “cap” de “l’ala Catalanista” del psoe.
En castells no va ser el successor. Al Baix Llobregat es petaven de riure només de pensar que els mitjans fessin càbales amb en castells de protagonista.
L’escollit va ser el meravellós home invisible, el montilla.
Però, per dissimular la tupinada, al senyor castells el varen posar de “segon”.
Per què varen conservar en castells com a “segon”?. Doncs:
En primer lloc per què és dels pocs, del psoe, que sap fer la o amb un canut.
En segon lloc per fer veure que no es tractava d’un “cop d’estat” anti-catalanista dins el partit.
En tercer lloc per què la “credibilitat” d’en castells dins el món financer i empresarial Català, inclosos cercles propers a convergència, no solament s’havien d’aprofitar si no que resulten necessaris.
(En aquest punt vull tornar a fer menció especial del sectarisme del psoe: un cas com el del senyor castells, fent carrera sota els governs de convergència, avui és impossible)
En quart lloc per què per fer quadrar els números del “finançament” faria falta una persona que practiqués l’enginyeria financera d’alt nivell (quadrar els números a madrit i a barcelona, al mateix temps) amb sensibilitat “solidària” i credibilitat.
I en cinquè lloc per què en castells no és “polític”, però representa la part Catalanista del psoe.
El sistema de finançament que s’ha obtingut és molt i molt dolent. És tan dolent, que ja el podrien haver signat fa mesos, quan el senyor solbes el va presentar.
És conscient el senyor castells que el resultat de la negociació és un fiasco? Si.
Per què si no ho és, voldria dir que és un economista de pa sucat amb oli. I, honestament, jo no crec que ho sigui.
Així, per què l’han fet sortir a ell a defensar “l’acord”? Per dos motius:
Un, per credibilitat. Si aquest mateix acord el presenta en montilla, o el presenta en corbacho, o en zaragoza, o l’iceta (com ja va passar dissabte), les “bondats” no se les creuria ningú.
Dos, per què d’aquesta forma “l’ala Catalanista” del psoe es fa còmplice i coresponsable de la presa de pèl.
A madrit han matat, com a mínim de moment, dos ocells d’un sol tret: han aconseguit que l’ala Catalanista del psoe s’hagi embrutat les mans fins al moll de l’os (fins ara encara podien invocar majories dins el partit, per poder mantenir l’ambigüitat); i han aconseguit que els membres del tripartit, quedin lligats entre ells i neutralitzats per a una bona temporada, o com a mínim fins a les properes eleccions.
Tot plegat una mena de “si jo m’enfonso, tu t’enfonses amb mi”. D’aquesta forma no deixen de ser mai la segona força del país, amb la clau de la porta, passi el que passi.
I mentre, ejpanya segueix obtenint els beneficis que necessita. Ja se sap, qui dia passa, 20mil milions empeny!!
En definitiva, és més evident que mai la necessitat que a l’escena aparegui un altre partit que trenqui, si és possible amb força, els esquemes i les correlacions actuals.
Encara que no s’obtingués una majoria important, s’obligaria a replantejar l’esquema, desplaçant la centralitat cada cop més cap el sobiranisme o l’independentisme (que li diguin com vulguin).
... llum als ulls i força al braç.
dijous 16 de juliol de 2009
COSES DIVERSES
Com he dit altres vegades, les situacions provocades per esdeveniments transcendentals, com ara la resolució sobre el finançament, potser no aporten moltes solucions al país. Però serveixen per a fer quedar en evidència molta gent.
Ha dit el Conseller castells, responen als convergents, que convergència faria bé de tornar a la forma de fer política del senyor pujol.
Tota una definició palmària de qui són aquests del psoe, i de qui és el senyor castells.
Desprès d’hores i hores blasmant al senyor pujol, ara resulta que, per a ells, era un President com cal.
Al senyor castells li emprenya que es qüestioni el finançament, per què en el fons l’ha parit ell.
Han estat moltes hores per a fer quadrar els números “d’ejpanya” per a què ara vinguin quatre arreplegats i li trobin els defectes.
És igual, tampoc és que el senyor castells (recordo que passa per ser de “l’ala Catalanista” del psoe) sigui un bitxo rar dins el partit. La senyora badia (també de “l’ala Catalanista del psoe) acaba de votar pel senyor vidal-quadras el Parlament Europeu. Tant és que el tal vidal-quadras sigui el clatell més diabòlic de Catalunya. Tant és que la badia bases tota la seva campanya blasmant l’actitud de la dreta a Europa. Al senyor vidal-quadras li ha posat la cadira el psoe, de la senyora badia.
I no solament això, si no que la Presidència del Parlament se la repartiran a mitges entre el psoe (i els seus col·legues a Europa) i un dels sequaços dels, també diabòlics, bessons polonesos (d’aquells que també sortien als cartells del psoe).
És dir, el psoe no enganya. Han acomplert. Han votat, de moment, a quasi tots els que varen fer aparèixer als seus cartells electorals! Només faltarà en bush, per impossible, per què amb l’aznar i amb en berlusconi ja hi haurà oportunitat.
Un altre cas curiós és el senyor gordillo.
Ha escrit el senyor gordillo que “Un país que commemora una derrota és un país condemnat al pessimisme. Aquesta seria la conclusió de qualsevol extraterrestre que avui aterrés a Catalunya. [...]”
Potser el senyor gordillo és, també, dels que preferirien canviar la Diada Nacional al 23 d’Abril, i no commemorar-la l’Onze de Setembre. Si és així, vostè, senyor gordillo, encara no ha copsat de què va tot això. Amb tota la seva carrera i la seva erudició, encara no s’ha adonat que commemorem “la derrota” precisament per què no volem acceptar que hagi succeït. Com una manera de no passar pàgina, i seguir tenint l’oportunitat de convertir, algun dia, la derrota en victòria. Però, a més, per poder fer un reconeixement i homenatge a totes aquelles persones que es varen sacrificar en la defensa de les llibertats del país, que d’altra forma caurien en l’oblit.
Si, senyor gordillo, els Catalans no solament commemorem els nostres triomfadors, si no que a diferència d’altres pobles, també reconeixem l’esforç dels perdedors.
Potser, també per això, som diferents.
De fet al senyor gordillo fa ja un temps que no el llegeixo. No el llegeixo des que li vaig llegir aquesta frase dins una glosa que li feia al seu tiet mort:
“[...] Treballava sense límit. De fet, la meva família no sap fer res més que treballar. El meu pare i el seu germà en són un exemple evident d’aquesta generació d’immigrants que van venir a aixecar Catalunya, a pencar-hi. [...]”
Miri, senyor gordillo, jo no tinc rés ni contra el seu pare, ni contra el seu tiet, ni contra ningú de la seva família. Però atorgar-los-hi “l’aixecament” de Catalunya a tots el que varen venir “a pencar-hi” ho trobo molt agosarat. Ho trobo agosarat, i és una d’aquelles frases típiques que no he pogut sofrir mai.
El meu pare, el meu avi, el meu besavi, i així successivament, sempre varen treballar sense límit. Li ho asseguro. I la meva família, des de temps immemorial, no saben fer rés més que treballar. Ningú, mai, no els va regalar rés. Amb això, suposo, ja estem en pla d’igualtat amb la gent que va venir en qualsevol de les fornades migratòries.
Tant d’interès en reconèixer les ganes de treballar d’uns, i no dels altres, sempre m’ha resultat molt tendenciós.
Però afirmar que aquella gent varen “aixecar Catalunya” és una de les mentides més grosses que s’acostumen a dir sense pensar-hi, fruit d’una propaganda feixista que encara perdura.
Si tota aquella gent va arribar fins aquí, en el seu moment, era per què aquí hi havia prosperitat i al seu país no. Catalunya ja estava aixecada en aquell temps. I ho està (d’aixecada) des de fa molts i molts segles.
Mentre ara es diu que els “nous” immigrants venen aquí per escapar de la misèria dels seus respectius països, i tot el que es considera “progre” ho ha d’acceptar perfectament lícit, “l’antiga” immigració va venir a “aixecar” Catalunya.
Seguim amb els mateixos tics propagandístics inventats pel feixisme.
Una altra de molt bona és la del senyor huguet. Diu:
“Com vaig explicar en el consell nacional d’Esquerra en què es va votar l’aprovació del nou model de finançament, la mare de totes les batalles per Esquerra és aconseguir la majoria social, ideològica i política per tal de construir i proclamar l’Estat català. Per arribar a aquesta fi, cal guanyar milers i milers de batalles de la quotidianitat, les que aquell qui creu en el país fa diàriament a la feina, al lloc d’estudi, al bar amb els amics, al gimnàs... És la que anomeno la batalla del tallat. Són milers de batalles individuals en defensa del nostre geoentorn. [...]”
Per començar no entenc quina diferència hi ha, i què són exactament, una majoria “social”, una majoria “ideològica”, i una majoria “política”.
Senyor huguet, per a obtenir un Estat Català només fa falta una majoria “política”. És fàcil.
Per què si vostè pretén aconseguir el seu Estat quan tothom se’l estimi a vostè, quan tothom combregui amb la seva ideologia, i quan vostè tingui prou poder polític, ja podem esperar assentats.
Per aconseguir l’Estat Català només fa falta majoria política. I per aconseguir majoria política només fa falta credibilitat.
Li puc assegurar, senyor huguet, que jo a la feina ja intento guanyar batalles. Això m’apropa a l’Estat Català?
I els meus fills, ja s’esforcen a aprovar totes les assignatures a escola.
I al bar i amb els amics i la família, ni li explico les converses que es generen amb aquest tema.
Això del gimnàs..., li he de reconèixer que no ho he provat mai. Però si vostè ho diu, ho provaré. Tot i que crec que no...
A veure si ho deixem clar i Català: per a l’Estat propi només fa falta voluntat i poder polític.
Per aconseguir voluntat....
Per aconseguir poder polític, s’han de guanyar vots.
I els vots només es guanyen amb credibilitat.
Senyor huguet, és veritat que guanyant totes les batalles és fàcil guanyar la guerra. Però això no és habitual. Si tots els soldats poguessin guanyar les seves batalles, no es necessitarien generals, que són, a l’hora de la veritat, els que guanyen i perden les batalles.
Per què, encara que a vostè no li agradi la idea, les batalles i les guerres no es guanyen només amb carn de canó. Es guanyen, sobretot, amb estratègia i intel·ligència.
... llum als ulls i força al braç.
Ha dit el Conseller castells, responen als convergents, que convergència faria bé de tornar a la forma de fer política del senyor pujol.
Tota una definició palmària de qui són aquests del psoe, i de qui és el senyor castells.
Desprès d’hores i hores blasmant al senyor pujol, ara resulta que, per a ells, era un President com cal.
Al senyor castells li emprenya que es qüestioni el finançament, per què en el fons l’ha parit ell.
Han estat moltes hores per a fer quadrar els números “d’ejpanya” per a què ara vinguin quatre arreplegats i li trobin els defectes.
És igual, tampoc és que el senyor castells (recordo que passa per ser de “l’ala Catalanista” del psoe) sigui un bitxo rar dins el partit. La senyora badia (també de “l’ala Catalanista del psoe) acaba de votar pel senyor vidal-quadras el Parlament Europeu. Tant és que el tal vidal-quadras sigui el clatell més diabòlic de Catalunya. Tant és que la badia bases tota la seva campanya blasmant l’actitud de la dreta a Europa. Al senyor vidal-quadras li ha posat la cadira el psoe, de la senyora badia.
I no solament això, si no que la Presidència del Parlament se la repartiran a mitges entre el psoe (i els seus col·legues a Europa) i un dels sequaços dels, també diabòlics, bessons polonesos (d’aquells que també sortien als cartells del psoe).
És dir, el psoe no enganya. Han acomplert. Han votat, de moment, a quasi tots els que varen fer aparèixer als seus cartells electorals! Només faltarà en bush, per impossible, per què amb l’aznar i amb en berlusconi ja hi haurà oportunitat.
Un altre cas curiós és el senyor gordillo.
Ha escrit el senyor gordillo que “Un país que commemora una derrota és un país condemnat al pessimisme. Aquesta seria la conclusió de qualsevol extraterrestre que avui aterrés a Catalunya. [...]”
Potser el senyor gordillo és, també, dels que preferirien canviar la Diada Nacional al 23 d’Abril, i no commemorar-la l’Onze de Setembre. Si és així, vostè, senyor gordillo, encara no ha copsat de què va tot això. Amb tota la seva carrera i la seva erudició, encara no s’ha adonat que commemorem “la derrota” precisament per què no volem acceptar que hagi succeït. Com una manera de no passar pàgina, i seguir tenint l’oportunitat de convertir, algun dia, la derrota en victòria. Però, a més, per poder fer un reconeixement i homenatge a totes aquelles persones que es varen sacrificar en la defensa de les llibertats del país, que d’altra forma caurien en l’oblit.
Si, senyor gordillo, els Catalans no solament commemorem els nostres triomfadors, si no que a diferència d’altres pobles, també reconeixem l’esforç dels perdedors.
Potser, també per això, som diferents.
De fet al senyor gordillo fa ja un temps que no el llegeixo. No el llegeixo des que li vaig llegir aquesta frase dins una glosa que li feia al seu tiet mort:
“[...] Treballava sense límit. De fet, la meva família no sap fer res més que treballar. El meu pare i el seu germà en són un exemple evident d’aquesta generació d’immigrants que van venir a aixecar Catalunya, a pencar-hi. [...]”
Miri, senyor gordillo, jo no tinc rés ni contra el seu pare, ni contra el seu tiet, ni contra ningú de la seva família. Però atorgar-los-hi “l’aixecament” de Catalunya a tots el que varen venir “a pencar-hi” ho trobo molt agosarat. Ho trobo agosarat, i és una d’aquelles frases típiques que no he pogut sofrir mai.
El meu pare, el meu avi, el meu besavi, i així successivament, sempre varen treballar sense límit. Li ho asseguro. I la meva família, des de temps immemorial, no saben fer rés més que treballar. Ningú, mai, no els va regalar rés. Amb això, suposo, ja estem en pla d’igualtat amb la gent que va venir en qualsevol de les fornades migratòries.
Tant d’interès en reconèixer les ganes de treballar d’uns, i no dels altres, sempre m’ha resultat molt tendenciós.
Però afirmar que aquella gent varen “aixecar Catalunya” és una de les mentides més grosses que s’acostumen a dir sense pensar-hi, fruit d’una propaganda feixista que encara perdura.
Si tota aquella gent va arribar fins aquí, en el seu moment, era per què aquí hi havia prosperitat i al seu país no. Catalunya ja estava aixecada en aquell temps. I ho està (d’aixecada) des de fa molts i molts segles.
Mentre ara es diu que els “nous” immigrants venen aquí per escapar de la misèria dels seus respectius països, i tot el que es considera “progre” ho ha d’acceptar perfectament lícit, “l’antiga” immigració va venir a “aixecar” Catalunya.
Seguim amb els mateixos tics propagandístics inventats pel feixisme.
Una altra de molt bona és la del senyor huguet. Diu:
“Com vaig explicar en el consell nacional d’Esquerra en què es va votar l’aprovació del nou model de finançament, la mare de totes les batalles per Esquerra és aconseguir la majoria social, ideològica i política per tal de construir i proclamar l’Estat català. Per arribar a aquesta fi, cal guanyar milers i milers de batalles de la quotidianitat, les que aquell qui creu en el país fa diàriament a la feina, al lloc d’estudi, al bar amb els amics, al gimnàs... És la que anomeno la batalla del tallat. Són milers de batalles individuals en defensa del nostre geoentorn. [...]”
Per començar no entenc quina diferència hi ha, i què són exactament, una majoria “social”, una majoria “ideològica”, i una majoria “política”.
Senyor huguet, per a obtenir un Estat Català només fa falta una majoria “política”. És fàcil.
Per què si vostè pretén aconseguir el seu Estat quan tothom se’l estimi a vostè, quan tothom combregui amb la seva ideologia, i quan vostè tingui prou poder polític, ja podem esperar assentats.
Per aconseguir l’Estat Català només fa falta majoria política. I per aconseguir majoria política només fa falta credibilitat.
Li puc assegurar, senyor huguet, que jo a la feina ja intento guanyar batalles. Això m’apropa a l’Estat Català?
I els meus fills, ja s’esforcen a aprovar totes les assignatures a escola.
I al bar i amb els amics i la família, ni li explico les converses que es generen amb aquest tema.
Això del gimnàs..., li he de reconèixer que no ho he provat mai. Però si vostè ho diu, ho provaré. Tot i que crec que no...
A veure si ho deixem clar i Català: per a l’Estat propi només fa falta voluntat i poder polític.
Per aconseguir voluntat....
Per aconseguir poder polític, s’han de guanyar vots.
I els vots només es guanyen amb credibilitat.
Senyor huguet, és veritat que guanyant totes les batalles és fàcil guanyar la guerra. Però això no és habitual. Si tots els soldats poguessin guanyar les seves batalles, no es necessitarien generals, que són, a l’hora de la veritat, els que guanyen i perden les batalles.
Per què, encara que a vostè no li agradi la idea, les batalles i les guerres no es guanyen només amb carn de canó. Es guanyen, sobretot, amb estratègia i intel·ligència.
... llum als ulls i força al braç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
