De la mateixa forma que hi ha “congresos” de metges, d’advocats, d’arquitectes o d’il·lusionistes, a ejpanya tenen un “cogreso de diputados”. El llenguatge, com bé sabem els Catalans, per als castellans és molt important, els agrada molt mesurar les paraules i, certament, les paraules identifiquen les idees. No crec que sigui casual que a ejpanya li diguin “congreso” al seu “parlamento”. Anem per parts.
Abans que algú se’n recordi del Congrés Americà, si us plau que tingui en compte que Congrés, als USA, es refereix a la totalitat de les dues Cambres legislatives que ells tenen. És a dir, el Congrés Americà fa honor al seu nom i acompleix a la perfecció la definició del terme.
La paraula “parlamento”, encara que el diccionari castellà no ho reculli (ben curiós) té al món sencer una connotació “democràtica”. Implica, en el subconscient col·lectiu (parlem del món civilitzat, sigui oriental o occidental) la imatge d’un conjunt de persones que han estat escollides per a representar altres persones o pobles. Mentre que la paraula “congreso” implica l’associació d’una sèrie de persones amb finalitats de debat i discussió de coses que els interessen, però, en cap cas, en l’imaginari, aquestes coses tenen relació amb la “democràcia”.
I què podem dir de la paraula “diputat”? Només cal que hom agafi un llibre història per a entendre, amb diàfana claredat, que un diputat mai no ha representat ningú més que al poder establert, a qui per cert, li devia el càrrec.
Si ara tornem a l’expressió completa, “congreso de diputados”, el meu subconscient ha de fer un esforç considerable per a reconèixer aquella institució com una cambra legislativa on un grup de representants del poble s’apleguen per a debatre i decidir el futur col·lectiu. O els castellans s’han tornat (de cop) molt originals o, com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència.
De fet, moltes vegades alternen aquest terme “congreso de diputados” amb el terme “cortes”, “las cortes”, i el resultat subconscient és encara més al·lucinant. Si “congreso” és un terme franquista (que s’esqueia a la perfecció a l’època), “cortes” té unes connotacions feudals que tiren d’esquena.
No, els castellans no s’han tornat originals de cop. Simplement, com sempre, procuren fer servir el llenguatge correcte. Ells no fan més que dir el que hi ha, i els que no volem entendre’ls som els demés. Tenim la tendència a pensar que tot és una farsa, però en realitat el que passa és que som nosaltres que interpretem com una farsa allò que no ens quadra al cervell i voldríem que sigues diferent.
Aquestes reflexions, que em bullen al cap des de fa molts anys, sorgeixen arrel de l’espectacle ofert per ejpanya la setmana passada, a conseqüència d’uns esdeveniments que ja fa mesos que s’encadenen i que són el primer problema:
a) Els mercats (que som tots, absolutament tots!) no confien en ejpanya. El govern ejpnayol no troba ningú que li faci un préstec, i quan ha de demanar diners li exigeixen uns interesos que no pot pagar. En les borses, els bons ejpanyols no els vol ningú.
b) Aquesta situació, que només porta a la fallida econòmica, afecta Europa d’una forma molt important. Front a una fallida, només es poden fer dues coses: posar diners i solucions abans que esclati; o posar diners i solucions després d’esclatar.
c) La fallida ja és, i la prova és que Europa ja ha posat i posa cada dia molts diners. El que s’eperaven i s’esperen són les solucions.
d) Per això, vist que per al nacionalisme ejpanyol la “sagrada constitución” és tan important, Europa va demanar un gest contundent (fins a la reforma de la pròpia “constitución”) que els permetés creure que les solucions seran aplicades.
e) El ejpanyols no han tingut més remei que seure i acceptar que havien de reformar la “constitución”, per emetre un missatge de fermesa.
Un cop en aquest punt, i ja que han de tocar allò que era intocable, varen decidir matar dos ocells d’un sol tret: fixar per escrit condicions que agradin a Europa; i aprofitar l’avinentesa per a liquidar “el estado de las autonomias”. Totes dues coses, òbviament, no admeten discussió, per què si ho comencen a discutir no acabarien fent ni una cosa ni l’altra. I és precisament aquí on apareix el segon problema (ep! he de fer una puntualització important: el centralisme castellà no és un problema, és el fil conductor):
d) La reforma s’ha de fer contra les opinions de la gent d’esquerres i, sobretot, contra l’opinió dels “nacionalistas perifericos”, per què en definitiva, aquest dos són els “culpables” de la “situació”.
e) L’operació s’ha de realitzar en el menor temps possible: un sot, un petit daltabaix i seguim el camí. La contrastada memòria de peix del “pueblo ejpanyol” permet superar moltes adversitats.
f) La modificació ha de permetre un cert joc interpretatiu, de forma que es talli d’arrel l’autogovern de les autonomies, però hi hagi un cert marge per al “peix al cove”. Un “peix al cove”, no obstant, que a partir d’ara no el podrà decidir el govern de torn si no que haurà de ser acceptat pels dos partits ejpanyols majoritaris. Això és molt important per evitar el “chantaje” autonòmic.
Del que es tracta, bàsicament, és d’aprofitar la lliçó de la sentència de l’estatut i modificar la constitució de forma que l’únic aspecte que quedava fora de control, els pressuposts de les comunitats, pogués ser controlat amb mà de ferro per les institucions i els partits “centrals”.
Arribats qui, cal felicitar l’articulista que un dia va dir que la “constitución” ejpanyola en comptes de ser una norma garantia de drets i llibertats és una implacable eina de sotmetiment.
La qüestió és que tot aquest procés ofereix una visió més de l’esperpent ejpanyol i del lamentable paperot que acostumen a representar:
g) Aquesta reforma, des del punt de vista dels mercats, el que ha mostrat al món és que ejpanya ha fet uns canvis a contra cor, a la força, que, essent així, és molt difícil que ofereixin resultats positius.
h) Els terminis fixats per a l’entrada en vigor dels canvis no solucionen rés, absolutament rés, en aquests moments.
i) Els que realment en saben, de la situació econòmica ejpanyola, hauran pogut comprovar que al poder central ejpanyol li preocupa més el control de les “autonomies” que el control efectiu del dèficit públic global.
j) La reforma no consagra el control del dèficit. Aquesta reforma el que consagra és que les autonomies no puguin gastar més que el govern central. Per què mentre unes tenen organismes implacables de control, l’altre no hi ha qui el controli.
Però que no hi ha qui el controli és una expressió formal. En realitat si que hi ha qui el controla: els mercats. I així tornem al punt de partida, i l’únic resultat pràctic de tot això és que la Generalitat, cada any, tindrà els seus pressupostos “intervinguts” pel govern ejpanyol i/o el “congreso” ejpanyol i/o els partits majoritaris ejpanyols i/o qualsevulla altra “autonomia” ejpanyola i/o el “defensor del pueblo ejpanyol” i/o ...
Si, si, ja sé que això també els passa a les altres “autonomies”. Però les altres, com a perceptors nets (i bruts) ja n’estan d’intervingudes, ja depenen d’ejpanya els seus pressupostos.
No vull acabar aquest escrit d’avui sense fer una menció molt especial a dos personatges/partits que han excel·lit en els seus papers durant la representació de la setmana passada:
En primer lloc, la meva enhorabona al Sr. Gaspar Llamazares per la seva oposició a la tramitació del fastigós mercadeig que pretenia convergència i unió. Gràcies, Sr. Lamazares, per evitar que un cop més es pogués donar a entendre que els Catalans ens venem l’ànima per un plat de llenties. Ja sé que vostè està en contra de la reforma per què la considera “neo-liberal” i en aquesta baralla ideològica no ens posarem d’acord, però li respecto. Estic completament d’acord amb vostè que si la reforma s’ha de fer per consens, o es pacta amb tothom o no es pacta amb ningú. Encara que alguns partits polítics Catalans s’entestin a fer creure que els Catalans som uns fariseus, li asseguro que creiem fermament en el consens i l’entesa. Així ens va!
En segon lloc, com no, una menció molt especial al senyor duran lleida i el seu parit. No sé de quanta intel·ligència disposen dins el seu partit (al final resultarà que ni ha menys de la que ens pensem tots!), però el que si sé és que la setmana passada varen tornar a fer el redícul més espantós que un polític pugui imaginar. A veure:
- A vostès, si els accepten les quatre rucades que demanaven, la reforma ja els estava bé, i hi haguessin votat a favor.
- No votar, a casa meva, és el mateix que abstenir-se. Tant és no votar, com prémer el botó de l’abstenció
- Si el que volien era demostrar que estaven en contra de la reforma, l’únic gest que havien de fer era prémer el botó que posa “NO”.
- Si el que volien era demostrar la seva oposició a la reforma i abstenir-se, el que havien de fer era el que varen fer altres: marxar!
Jo, des d’aquestes ratlles, afirmo que vostès estan d’acord amb la reforma de la constitució feta la setmana passada, sabent que deixa Catalunya i la Generalitat en un lloc molt i molt difícil. Sabent que aquesta reforma és la porta d’entrada al desballestament de “l’autogovern” de Catalunya. Sabent que a més ejpanya menys Catalunya. I sabent que totes les aspiracions de Catalunya, amb les que vostès han omplert alegrement tants i tants pamflets electorals, quedaven un altre cop més acotades i anorreades.
Si vostès no siguessin uns miserables traïdors a la pàtria només els calia un gest per demostrar-ho. Un gest tan simple com aixecar un dit i prémer un botó.
N’hi ha que no n’aprenen!
...llum als ulls i força al braç.
